Opinió

El que no tenen els pobres

A l'Estat espanyol hi ha 9 milions de persones en risc de pobresa, 2,5 milions de persones ocupades, és a dir, treballant, que són pobres i el 30% dels nens es troben en risc d'exclusió social; en resum, avui a l'Estat una persona de cada cinc és pobra. Quina solució es pot donar a això? L'única solució permanent i eficient seria reduir dràsticament la desocupació amb contractes suficientment remunerats. Però per a això caldria que augmentés la demanda de treball remunerat amb salaris suficients

El pri­mer: perquè sor­ti­ran xifres gegan­tes­ques i amb la fina­li­tat que puguin com­pa­rar mag­ni­tuds, memo­rit­zin una dada: el PIB nomi­nal d'Espa­nya el 2015 va ser, arro­do­nint, d'1,65 bili­ons de dòlars, és a dir, 1,55 bili­ons d'euros.

El segon: tenir en compte alguna cosa que han dei­xat molt clar tots els estu­dis que s'han anat ela­bo­rant sobre la pobresa: el pro­blema no és que els rics es facin cada vegada més rics, que és així, el pro­blema és que els pobres es fan cada vegada més pobres. El que dona lloc a una pre­gunta que és aquí però que ningú for­mula i a la qual ningú res­pon, i que pot donar lloc a posi­ci­ons i reac­ci­ons popu­lis­tes en tots dos sen­tits, tant si es res­pon afir­ma­ti­va­ment com nega­ti­va­ment: es fan els rics cada vegada més rics a costa que els pobres es facin cada vegada més pobres? Una pre­gunta que, diguem-ho ja, no res­pon­drem aquí.

Dit això és neces­sari acla­rir un parell de coses amb relació als con­cep­tes de pobresa, riquesa i desi­gual­tat. El con­cepte de pobresa no és sub­jec­tiu: és pobra tota aque­lla per­sona que tin­gui un ingrés anual que es trobi per sota del 60% de la renda mit­jana, xifra que a l'Estat espa­nyol és de 7.758 euros, encara que cada regió té un nivell de renda de pobresa propi en funció del seu poder adqui­si­tiu. Així, i per exem­ple, a Navarra és d'11.226 euros; a Cata­lu­nya, de 9.667; a les Bale­ars, de 8.973; a València, de 7.061, i a Anda­lu­sia, de 6.055.

El de riquesa tam­poc és un con­cepte sub­jec­tiu. Cons­ti­tu­ei­xen riquesa els actius finan­cers i els valors patri­mo­ni­als des­comp­tats als deu­tes i sense con­si­de­rar les quan­ti­tats indi­vi­du­als apar­ca­des en para­di­sos fis­cals i que dife­rents esti­ma­ci­ons xifren, a escala mun­dial, entre els 7,1 i els 31 bili­ons de dòlars. Els actius de les com­pa­nyies en situ­ació offs­hore no estan con­si­de­rats.

La desi­gual­tat és l'estat natu­ral d'una soci­e­tat tal com ho demos­tra la història dels últims 2.000 anys, per la qual cosa reduir-la ha de ser con­seqüència d'un acte de volun­tat: als EUA, el 1928 l'1% de la població con­tro­lava el 23,9% de la riquesa i el 1976, el 8,9%, la reducció es va pro­duir a par­tir de la intro­ducció forçada de polítiques redis­tri­bu­ti­ves. Des­a­pa­re­gu­des les cau­ses que van moti­var tal intro­ducció, la neces­si­tat de con­sum i la neces­si­tat de man­te­nir en calma una població que podria ser afec­tada per la situ­ació de guerra freda impe­rant han fet que aquest 1% de població con­troli avui el 23,5% de la riquesa.

La desi­gual­tat.

Exis­tei­xen dues mane­res d'abor­dar el pro­blema de la pobresa. L'una és posar l'accent en la desi­gual­tat rao­nant que la desi­gual­tat és l'avant­sala de la pobresa; l'altra és posar-lo direc­ta­ment en la pobresa i con­cloure que la desi­gual­tat és la con­seqüència de la pobresa. Jo penso que el segon és el més encer­tat perquè la desi­gual­tat passa a ser un pro­blema quan la renda de baix és baixa, no quan és sufi­ci­ent encara que la diferència amb la renda de dalt sigui ele­vada. (Entre una renda de 5.000 euros anu­als i una de 50.000 la diferència és d'1 a 1.000, i és obvi que la pri­mera aboca a una situ­ació de pobresa duríssima; però entre una renda de 50.000 euros i una altra de 50 mili­ons la diferència con­ti­nua sent d'1 a 1.000, amb la par­ti­cu­la­ri­tat que aquesta renda de 50.000 euros elu­deix com­ple­ta­ment la pobresa.)

És a dir, tal com jo ho veig, el pro­blema no és que les vuit per­so­nes més riques del món osten­tin tanta riquesa com la mei­tat de la població mun­dial: 3.600 mili­ons de per­so­nes, el pro­blema resi­deix en el fet que la riquesa d'aquests 3.600 mili­ons de per­so­nes ha cai­gut 1 bilió de dòlars en un any.

En clau espa­nyola, el pro­blema no és que les tres per­so­nes més riques de l'Estat aug­men­tes­sin la seva ja enorme riquesa el 3% el 2015, el pro­blema és que la riquesa del 30% de les per­so­nes de renda més baixa va caure el 33% en els anys de crisi.

Tam­poc, i pre­nent l'estudi que fa unes set­ma­nes i com cada any per aques­tes dates va pre­sen­tar l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona sobre la dis­tri­bució de la renda per bar­ris con­si­de­rant la renda mit­jana de Bar­ce­lona com a 100, el pro­blema, penso, no és que el barri de Pedral­bes tin­gui una renda de 250, el pro­blema és que el barri de Ciu­tat Meri­di­ana la tin­gui de 34.

Con­ti­nu­ant amb l'Estat espa­nyol i par­lant d'empre­ses, el pro­blema no és que el direc­tiu mitjà de les com­pa­nyies que cotit­zen en l'Íbex tin­gui una remu­ne­ració que equi­val 96 vega­des al salari d'un tre­ba­lla­dor de base, el pro­blema és que els sala­ris reals més bai­xos han cai­gut el 28% entre el 2008 i el 2014. O, par­lant de pen­si­ons, el pro­blema no resi­deix en el fet que el Sr. José Igna­cio Goi­ri­gol­zarri se n'anés del BBVA, l'any 2009, amb un fons de pen­si­ons de 68,7 mili­ons d'euros, sinó que en 11 regi­ons espa­nyo­les el 50%, o més, de les pen­si­ons es tro­ben sota el llin­dar de pobresa d'aques­tes regi­ons.

El pro­blema és que els que menys tenen tenen molt poc. De l'estudi Riquesa al món 2016, ela­bo­rat per Cre­dit Suisse, la riquesa a l'Estat espa­nyol ascen­deix a 4,1 bili­ons d'euros i es dis­tri­bu­eix de la següent manera: la classe alta con­trola el 69,4% d'aquesta riquesa; la classe mit­jana, el 30,5%, i la classe baixa, el 0,1%. Afi­nant una mica més, la classe mit­jana-alta ostenta la pro­pi­e­tat del 16%; la mit­jana-mit­jana, el 9,7%, i la mit­jana-baixa, el 4,8%. (La riquesa mit­jana de cada espa­nyol adult és de 108.000 euros, a par­tir d'aquí que cadascú ho com­pari amb la seva situ­ació.) És a dir, el pro­blema de la pobresa a Espa­nya no ve deter­mi­nat perquè 500.000 per­so­nes tin­guin una base impo­sa­ble de 3.000 euros al mes o més, però sí que ve influït perquè 5,8 mili­ons d'espa­nyols la tenen per sota del salari mínim.

Per totes aques­tes raons, i per mol­tes més, a l'Estat hi ha 9 mili­ons de per­so­nes en risc de pobresa, 2,5 mili­ons de per­so­nes ocu­pa­des, és a dir, tre­ba­llant, que són pobres i el 30% dels nens es tro­ben en risc d'exclusió social; en resum, avui a l'Estat una per­sona de cada cinc és pobra. Quina solució es pot donar a això? L'única solució per­ma­nent i efi­ci­ent seria reduir dràsti­ca­ment la deso­cu­pació amb con­trac­tes sufi­ci­ent­ment remu­ne­rats. Però per a això cal­dria que aug­mentés la demanda de tre­ball remu­ne­rat amb sala­ris sufi­ci­ents. Motiu pel qual és impres­cin­di­ble que creixi el valor afe­git dels béns i ser­veis fabri­cats a l'Estat. Cosa que neces­sita ele­va­des inver­si­ons i reque­reix el canvi de model pro­duc­tiu espa­nyol ori­en­tat al mitjà i baix valor afe­git que no neces­sita altes inver­si­ons.

És una via molt cara i a molt llarg ter­mini i pròpia dels anys vui­tanta i noranta; avui la tendència va per la imple­men­tació de tec­no­lo­gia a mesura que des­cen­deix el seu preu i la robo­tit­zació de pro­ces­sos i ruti­nes, la qual cosa fa des­cen­dir la demanda de tre­ball en una atmos­fera d'oferta de tre­ball que no des­cen­deix, per la qual cosa la sor­tida per aquí es pre­senta gai­rebé impos­si­ble per a una majo­ria de la població.

Per tot això la imple­men­tació de la renda bàsica es fa, penso, ine­lu­di­ble i impres­cin­di­ble. La seva funció és garan­tir un mínim i, per tant, evi­tar apro­fun­dir en la degra­dació social. No obs­tant això, la renda bàsica no resol les cau­ses de la pobresa: en el fons la renda bàsica suposa l'assumpció d'una rea­li­tat impos­si­ble de can­viar: que cada vegada es pre­ci­sen menys per­so­nes per gene­rar el PIB que en cada moment sigui neces­sari perquè la tec­no­lo­gia adqui­reix més pro­ta­go­nisme i per­met fle­xi­bi­lit­zar pro­duc­ci­ons en temps, lloc i quan­ti­tat.

Per part dels detrac­tors s'argu­menta que la renda bàsica és pràcti­ca­ment impos­si­ble de finançar, la qual cosa no és cert. Però al marge d'això i en el fons, la renda bàsica és un tema de volun­tat i de cons­ci­en­ci­ació per part dels qui con­tro­len la riquesa, tant per­so­nes físiques com com­pa­nyies, que la renda bàsica convé encara que només sigui per un tema d'ordre públic.

Cau­ses de la pobresa.

De tot el que s'ha dit pot con­cloure's que no és difícil reduir la pobresa però sí és pràcti­ca­ment impos­si­ble eli­mi­nar les cau­ses que la pro­vo­quen perquè la mateixa evo­lució tec­nològica juga en con­tra de tal eli­mi­nació. D'una banda, perquè no és pos­si­ble rever­tir la situ­ació que pro­voca la per­ma­nent apa­rició de les con­di­ci­ons que abo­quen a la pobresa: la deso­cu­pació estruc­tu­ral i la sub­o­cu­pació gene­rats en la cerca de l'eficiència a través de la tec­no­lo­gia. D'una altra banda, perquè és impos­si­ble reduir sig­ni­fi­ca­ti­va­ment la desi­gual­tat a causa que la crei­xent neces­si­tat de capi­tal per gua­nyar com­pe­ti­ti­vi­tat a través de millo­res per­ma­nents en la pro­duc­ti­vi­tat suposa una tendència cap a la con­cen­tració de la renda i la riquesa per part dels pro­pi­e­ta­ris d'aquest capi­tal i de les cor­po­ra­ci­ons que con­tro­len els pro­ces­sos pro­duc­tius i de dis­tri­bució.

Per tot això sem­bla que la tendència serà cap a la cari­tat, d'alguna manera o altra, a causa que el remei defi­ni­tiu, l'aug­ment de la demanda de tre­ball ben remu­ne­rat, no és fac­ti­ble per la mateixa evo­lució de la dinàmica històrica.

Per al final un aspecte molest fins i tot en el seu plan­te­ja­ment: per què els polítics, inde­pen­dent­ment del seu color, dedi­quen tan poc temps en els seus dis­cur­sos i inter­ven­ci­ons a la pobresa i a la desi­gual­tat? Penso que això es deu a dos motius. D'una banda els polítics es diri­gei­xen als col·lec­tius dels quals espe­ren obte­nir els seus vots, i encara que els polítics –inde­pen­dent­ment del seu color– ten­dei­xen a rea­lit­zar pro­me­ses, diguem-ho suau­ment, exa­ge­ra­des, la rea­li­tat des­men­ti­ria pro­me­ses radi­cals que són les que hau­rien d'afron­tar-se per llui­tar ober­ta­ment con­tra la pobresa. Però hi ha una altra raó.

Els pobres tenen molt poc a donar als polítics perquè els pobres tenen escassa influència a causa del seu escàs pes econòmic i social, per la qual cosa els pobres ten­dei­xen a allu­nyar-se dels esce­na­ris on s'aborda la política. Als Estats Units un 15% de l'elec­to­rat mai vota en cap con­sulta de cap tipus, curi­o­sa­ment la taxa de pobresa als EUA s'acosta al 14%.

De fet un dels polítics que més es va apro­xi­mar al tema de la pobresa va ser el lla­vors can­di­dat Ronald Rea­gan en la cam­pa­nya per a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als de 1979 quan va dir que el pro­blema de l'eco­no­mia dels Estats Units era que els rics no eren sufi­ci­ent­ment rics i els pobres no eren sufi­ci­ent­ment pobres. Va ser clar, rotund. Durant la seva pre­sidència es va encu­nyar un terme que avui és d'ús comú als països occi­den­tals: el de tre­ba­lla­dor pobre, una per­sona ocu­pada la renda de la qual se situa pro­pera o per sota del llin­dar de pobresa. Avui, a Espa­nya, un de cada vuit tre­ba­lla­dors és pobre.

Per saber-ne més: Informe Oxfam sobre pobresa. Gener 2017 . Enquesta Finan­cera de les Famílies. Banc d'España. Gener 2017. Renda Bàsica



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.