L'economia catalana batega al ritme del seu cor, la seva capital, que és Barcelona, i la seva àrea metropolitana. Aquí hi trobem els principals centres de decisió política i administrativa del país, la seu central de les principals empreses i els seus directius, les grans universitats i centres de recerca, les principals infraestructures de transport i comunicació, els pols de tecnologia i d'innovació i moltes economies dinàmiques d'aglomeració vinculades amb una elevadíssima densitat de població.

Però Catalunya també té ànima. I la seva ànima està al territori, a les seves comarques, pobles i ciutats més petites. La meva és empordanesa. El territori es caracteritza per un pes econòmic clarament inferior al de l'àrea metropolitana, però també per una creixent especialització, dinamisme empresarial i capacitat d'exportació.

Avui, que vull analitzar les xarxes territorials de competitivitat al país, aprofito per fer un reconeixement. L'any que ve farà 25 anys de la publicació del primer Anuari Econòmic Comarcal de Caixa Catalunya, avui BBVA/Caixa Catalunya (la primera edició fou el 1994). La publicació, que estima anualment el PIB comarcal de Catalunya, té, en aquest cas sí, cor i ànima comunes i personalitzades en la figura del seu impulsor i director, el catedràtic d'economia aplicada de la UAB Josep Oliver i Alonso. Jo vaig tenir la sort de participar en el projecte els seus primers anys, des del 1994 fins al 2002. Només dir que encara no hi havia internet, que moltes dades es recollien en paper i que ningú, ni tan sols l'Institut d'Estadística de Catalunya, encara als seus primers anys (va néixer el 1989), feia una estimació semblant. Es tracta d'una eina visionària i imprescindible per a tothom que vulgui analitzar la dinàmica territorial a Catalunya. Són gairebé 30 anys de sèries de PIB i components (la informació comença el 1990), d'indicadors comarcals i d'anàlisis sobre la dinàmica econòmica territorial del país. És d'absoluta justícia fer-li el reconeixement.

Doncs bé, per aquesta investigació sabem que Catalunya disposa de set grans eixos territorials que defineixen models d'aglomeració econòmica i de competitivitat diferenciats: l'eix metropolità, l'eix gironí, les comarques centrals, el camp de Tarragona, les terres de l'Ebre, el pla de Lleida i les comarques de muntanya. Cadascun d'aquests eixos té una base econòmica especialitzada i diferenciada de la resta. No em vull entretenir avui en aquesta explicació. Però el que sí vull dir és que durant el 2015, l'economia del territori va créixer a ritmes precrisi i que l'eix gironí, les comarques centrals i les terres de l'Ebre van créixer substancialment per sobre de la mitjana catalana, molt marcada pel que passa a l'eix metropolità (més del 70% del PIB del país).

Però, més enllà de la dinàmica conjuntural, si una cosa hem après amb la crisi és que cal avançar cap a un nou model de competitivitat. Aquest nou model de creixement, que és pot resumir a través d'una major presència del coneixement, la tecnologia i la innovació a l'estructura econòmica, té un clar fonament. Els eixos territorials del país necessiten aprofundir en aquells factors avançats i especialitzats (ciència i investigació, tecnologia i innovació, força de treball altament formada i especialitzada, i infraestructures específiques), i també en aquelles sinergies i xarxes territorials que els facin més eficients, més capaços de créixer sosteniblement en el llarg termini i d'aportar benestar material en un context d'economia i societat globals.