Amb una carta de sis pàgines i 2.214 paraules signada per la premier britànica, Theresa May, i lliurada al president del Consell Europeu Donald Tusk pel representant britànic de la UE, Thomas Barrow, el 29 de març, s'ha activat el procés que el govern britànic desencadena per negociar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, en compliment del mandat rebut del 51,8% dels votants en el referèndum del 23 de juny de 2016 en què l'alternativa Remain a la UE va perdre a favor de l'alternativa Brexit.

Com que el referèndum del 23 de juny era consultiu i com que s'han produït moltes manifestacions contràries que el Regne Unit sortís de la UE, s'havia especulat sobre si la premier Theresa May -que va substituir el dimitit Cameron- activaria el procés d'abandó de la UE segons allò previst als articles 50(2) del Tractat de la UE i l'article 106 del Tractat Euratom, però així ha estat.

Superant tots el entrebancs judicials i les opinions adverses opinant que sortir de la UE és un disbarat tant per a Europa com per al Regne Unit i després que el Parlament britànic acceptés el 13 de març d'enguany i la reina ho ratifiqués el 16 de març que el govern britànic fes arrencar el procés de sortida, el procés Brexit s'activa efectivament el dia 29 de març de 2017.

A partir d'aquest moment han començat a comptabilitzar-se els dos anys en què caldrà negociar la sortida de la UE i la forma que ha de revestir la futura relació entre la UE i el Regne Unit, complet com ara o reduït si Escòcia i Irlanda del Nord insisteixen a separar-se de Londres atès que el referèndum va donar resultats favorables al Remain en els seus respectius territoris.

El que opinen Londres i Brussel·les respecte a la negociació no és el mateix malgrat la coincidència en els dos casos que “Brexit és Brexit”. Els britànics voldrien negociar al mateix temps les condicions de la sortida de la UE i l'estructura del futur acord entre les dues parts, conscients que encara a dintre podrien obtenir un millor tracte de futur. En canvi, Brussel·les no ho accepta i planteja que primer es negociarà la sortida total i només després de l'acord sobre la sortida es negociarà la forma de relació de futur entre els 27 i el Regne Unit. En una tercera fase es negociarien els mecanismes i terminis de transició. Les tres fases s'haurien de resoldre en 18 mesos per deixar-ne sis per a les ratificacions parlamentàries.

Els 27, malgrat algunes diferències entre ells per la diversitat dels seus interessos respectius en la futura relació bilateral, s'han mostrat ferms davant Londres: “Ets tu el que ha volgut marxar i per això, paga el que vas comprometre't a pagar quan vàrem discutir la teva participació al marc financer i els pressupostos fins al 2020” (uns 60.000 milions d'euros) “i respecta les obligacions que tens en relació als ciutadans que ja s'estaven beneficiant de la teva presència a la UE” (tant britànics en algun dels 27 com europeus al Regne Unit). A més, se li diu a Londres: “Dona satisfacció a Irlanda del Nord perquè no torni a esclatar la guerra civil entre catòlics i protestants i dona resposta al problema de les fronteres amb Gibraltar i a les bases a Xipre”. “Només després d'això parlarem de futur” i de les transicions possibles.

Això ho ha deixat clar el Consell Europeu -malgrat que ho perfilarà ara a l'abril en un Consell Europeu extraordinari a 27- però ja ho han expressat obertament el negociador principal nomenat per la Comissió Europea, Michel Barnier (antic comissari francès encarregat en el seu dia de la política regional i expresident de la Savoia francesa), així com l'eurodiputat que encapçalarà la relació negociadora del Parlament Europeu: el lliberal belga Guy Verhofstat.