Almenys des dels primers treballs del Club de Roma el 1972, el món s’està ocupant de la degradació del medi ambient, la qual cosa s’ha portat a l’àmbit dels governs pels treballs de les Nacions Unides culminats amb l’Acord de París que, tot i que no gaire tingut en compte pels diferents països, no és menys important per cridar l’atenció del món sobre la degradació de l’entorn i les conseqüències que tindrà per a les properes generacions, malgrat que els líders d’alguns països importants, com els Estats Units, el Brasil, la Xina i d’altres, es neguen a ratificar acords que a la resta d’estats, sobretot als països europeus, ens semblen que s’haurien d’observar per molt que costi tirar-los endavant.

La Comissió Europea ha llançat el Green Deal i el programa sobre l’economia circular amb la idea de no malbaratar recursos i d’impulsar la recerca sobre energies alternatives i reducció de la contaminació, la qual cosa està tenint impacte negatiu sobre alguns sectors industrials, com el de l’automòbil, que clama compensacions tenint en compte la importància de la seva contribució a l’ocupació i al desenvolupament econòmic.

En tot aquest joc de paràmetres ambientals, les preocupacions s’han vist agreujades pels recents immensos incendis d’Austràlia, pel fet que el llac Txad –de 14.000 km²– està perdent una gran part dels seus recursos, necessaris per als seus països tributaris (Nigèria, Níger, el Camerun i el Txad). Al mateix temps, la disputa sobre les aigües del riu Nil es fa evident a mesura que el Sudan necessita més aigua per al seu desenvolupament i Egipte està cada cop més inquiet pel subministrament d’aigües que ha explicat una bona part de la seva història, i tot això per no parlar dels boscos de l’Amazònia...

Aquests exemples mostren que la degradació mediambiental i la lluita pels recursos aqüífers es farà cada cop més difícil de gestionar, sobretot en països on hi ha poblacions amb graus elevats de pobresa, sobrepoblació i, a més, corrupció administrativa i grups violents disposats a lluitar per monopolitzar els recursos. En el cas del Sahel, es produeix, també, un estimul, els moviment migratoris incontrolats, que agreugen molts dels problemes polítics existents, per exemple el cas de la lluita entre agricultors i ramaders de Mali. O la plaga de llagostes associades al canvi climàtic i a la falta d’aigua, que també està generant molts problemes a les economies i a les poblacions de Kenya, el Sudan, Etiòpia, Somàlia i Eritrea, per si no tenien prou problemes polítics entre si.

Per si això fos poc, el desenvolupament del coronavirus, que està afectant la població de gairebé tots els països del món, està contribuint que els ja precaris equilibris sanitaris es trenquin i que les perspectives econòmiques es vegin enormement deteriorades, sobretot als països on les economies informals donen ocupació a la majoria de la població activa sense disposar dels mecanismes d’un estat del benestar.

Des d’aquest punt de vista, la pandèmia de la covid-19 iniciada a Wuham i expandida per tot el món a partir del desembre del 2019 està resultant molt més perillosa per a l’economia mundial que les anteriors i recents epidèmies que es propagaven de forma més coneguda i que es concentraven en territoris més determinats, com va ser el cas del VIH-sida de finals del 1980, la SARS del 2002, la grip aviària del 2003, la grip porcina del 2009 i l’epidèmia de l’Ebola del 2014.

A diferència de totes aquestes epidèmies anteriors, la covid-19 ha obligat a frenar l’activitat econòmica a la majoria dels països, la qual cosa està generant una disminució de la producció (efecte oferta), una disminució de la demanda per a la gent que perd l’ocupació i el salari (efecte demanda) i un efecte financer perquè tots els països intenten frenar aquests efectes endeutant-se, injectant recursos públics a l’economia i tractant d’evitar que el sistema financer entri en fallida com es va produir a causa de la greu crisi financera de les subprime i Lehman Brothers iniciada el 2007/08.

Els optimistes diuen que aquesta frenada monumental de l’activitat econòmica a tot el món com a conseqüència del tancament de fabriques, comerç, turisme, etc. anirà bé per frenar la degradació del medi ambient i per començar a fer evolucionar els valors de la societat cap a una economia més sostenible però, de moment, aquesta evolució futura està per veure i el que sí que hem d’afrontar és una crisi econòmica d’unes proporcions no conegudes des del crac del 1929.