Política

Adeu a Kohl entre honors i cismes

La cambra d’Estrasburg acull l’homenatge a l’esperit europeista d’un visionari unificador

Merkel agraeix la tasca històrica del patriarca i adverteix que cal preservar-ne el llegat

Clinton fa el discurs més emotiu

Kohl va tenir una relació complexa amb Merkel, per qui es va sentir traït
L’acte oficial deixa en un segon pla les misèries familiars

Líders en exer­cici –com ara els actu­als defen­sors de l’eix fran­co­a­le­many, Angela Merkel i Emma­nuel Macron– i jubi­lats que con­ti­nuen dient-hi la seva –com ara l’expre­si­dent espa­nyol Felipe González i el dels EUA Bill Clin­ton– van ser, ahir, a Estras­burg.

La seu del Par­la­ment Euro­peu es va omplir de veus en record de Hel­mut Kohl, l’excan­ce­ller que va tra­duir en procés polític reu­ni­fi­ca­dor l’impuls ciu­tadà que va pre­ci­pi­tar la cai­guda del mur de Berlín. El cap del govern ale­many que va saber nego­ciar, alhora, amb Mos­cou, París, Lon­dres i Was­hing­ton, l’apa­rició d’una Ale­ma­nya forta i, tot seguit, va impul­sar l’ampli­ació de la UE cap a l’est i la implan­tació de l’euro entre les eco­no­mies ales­ho­res con­si­de­ra­des més sòlides.

Va ser el polític sense qui, segu­ra­ment, Merkel no seria on és, com ella mateixa va reconèixer en el seu dis­curs a Estras­burg. Una al·lusió que anava més enllà del ter­reny per­so­nal, per molt que va ser Kohl amb qui va arren­car la seva car­rera, com a minis­tra, el 1991, dos anys després de la cai­guda del mur.

Per Merkel, com per molts dels ciu­ta­dans que van créixer en el que va ser ter­ri­tori comu­nista, la reu­ni­fi­cació acce­le­rada impul­sada per Kohl va can­viar allò que durant dècades sem­blava ina­mo­vi­ble: la divisió naci­o­nal impo­sada pels ali­ats després de la der­rota del nazisme. Va pre­ci­pi­tar el nai­xe­ment de l’Ale­ma­nya, i per extensió Europa, tal com ara la conei­xem.

Merkel va des­ta­car la dimensió històrica de Kohl i va adver­tir: “Ara, ens cor­res­pon a nosal­tres pre­ser­var-ne el lle­gat.” També en to d’advertència es va refe­rir a l’estat actual d’Europa González, un dels grans amics polítics de Kohl, que el 1990 va adop­tar amb entu­si­asme el seu procés reu­ni­fi­ca­dor, men­tre d’altres –prin­ci­pal­ment la britànica Mar­ga­ret Thatc­her– tre­mo­la­ven davant el nai­xe­ment d’una nova i pode­rosa Ale­ma­nya.

González es va con­ver­tir en refe­rent d’amis­tat i lle­ial­tat més enllà de les diferències polítiques amb Kohl, a qui Clin­ton va dedi­car el més emo­tiu dis­curs –“jo el vaig esti­mar”, va dir–, molt d’acord amb el seu tarannà carismàtic.

Estras­burg va ser, així, l’esce­nari de l’home­natge polític del que s’entén per esta­blish­ment, pre­sent o pas­sat, i va con­tri­buir a sal­var les for­mes en un fune­ral que hau­ria pogut aca­bar en una comèdia de malen­te­sos fami­li­ars.

Al fune­ral d’estat euro­peu, en ter­ri­tori francès, va seguir una segona cerimònia, ja sota ban­dera ale­ma­nya, a la cate­dral d’Espira, la ciu­tat de Renània Pala­ti­nat on va ser enter­rat el polític, prop de Ludwigs­ha­fen, on va néixer i on va tenir el seu domi­cili fami­liar fins a la mort. Merkel, efec­ti­va­ment, podria molt bé no haver estat a la tri­buna d’ora­dors aquest dis­sabte d’home­natge glo­bal a qui va ser el seu padrí polític i de qui se’n va sepa­rar quan, un cop apar­tat del poder, el 1998, va sor­tir a la llum la trama de finançament irre­gu­lar a la CDU, el par­tit que va pre­si­dir Kohl durant 25 anys. La vídua del polític, Maike Kohl­Rich­ter, s’havia opo­sat que la can­ce­llera o cap altre ale­many par­les­sin en el fune­ral, de la mateixa manera que s’havia negat que hi hagués un acte d’estat a Berlín. Se la va haver de convèncer perquè la incor­porés a la llista d’ora­dors. Merkel la va recom­pen­sar agraint-li “l’amor” amb què va acom­pa­nyar el polític en l’última etapa de la seva vida.

Va ser un amor exclo­ent, segons els fills de Kohl, Wal­ter i Peter, que, des del 2011, no havien vist el seu pare i que, de fet, no van poder ni entrar a la que havia estat casa seva, un cop assa­ben­tats de la mort d’aquest perquè la poli­cia els ho va impe­dir. Tam­poc no van acu­dir ni a la cerimònia d’Estras­burg ni a la d’Espira, enfa­dats amb uns pre­pa­ra­tius diri­gits en soli­tari per Maike. Són mol­tes les misèries pri­va­des que han enter­bo­lit els dar­rers anys del polític. El 2001, la seva pri­mera esposa, Han­ne­lore, es va suïcidar a casa, sola, men­tre ell pre­pa­rava la seva defensa a Berlín en el cas del finançament irre­gu­lar del par­tit. Qua­tre anys després, es va saber la nova relació amb Maike, 34 anys més jove, amb qui es va casar el 2008.

Per l’ale­many cor­rent, més enllà de la tele­no­vel·la fami­liar, cone­guda de fa anys, el que està en joc és el lle­gat, en forma de memòries, del polític. La dipo­sitària dels records, inclo­sos dels cor­res­po­nents a la trama del finançament irre­gu­lar, mai no acla­rida, és la dona que ha com­par­tit els dar­rers anys de la vida del patri­arca.

Kohl va tenir unes rela­ci­ons més que com­ple­xes amb Merkel, per qui es va con­si­de­rar traït. La can­ce­llera va insis­tir, ahir, en la paraula “històric” apli­cada a Kohl. Va pro­nun­ciar un dels seus dis­cur­sos impe­ca­bles, ple de reco­nei­xe­ments als ali­ats d’ales­ho­res de Kohl i ple d’avi­sos pels rep­tes pre­sents.

 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.