El 8 de juny passat es va publicar la sentència del Tribunal Constitucional que en essència declara inconstitucional l’amnistia fiscal de l’any 2012. Si fem memòria, l’amnistia atorgava la possibilitat de regularitzar la situació tributària a qui en el seu moment no va complir amb les seves obligacions fiscals, i així ho disposa la sentència quan qualifica “l’abdicació de l’Estat en la seva obligació de fer efectiu el deure de tothom a contribuir al sosteniment de la despesa pública”. Més enllà de les valoracions polítiques i/o mediàtiques que s’han derivat d’aquest pronunciament judicial, especialment en referència a l’escassa quantitat recavada respecte a la previsió inicial, o la no aplicació d’interessos, recàrrecs o sancions, hi ha altres elements que fan referència al fons i a la forma d’aquesta sentència que poden ser adients per a una reflexió molt més profunda sobre el funcionament de les institucions i dels instruments dels quals disposen aquells qui ens governen. Així, tal com deixa entreveure el Tribunal Constitucional, cal fer una profunda reflexió entorn de la utilització de la figura del decret-llei que permet a l’executiu dictar una norma amb rang de llei abans de la seva tramitació parlamentària.

Des del punt de vista constitucional, aquest mecanisme està previst únicament davant de situacions d’“extraordinària i urgent necessitat” i, per tant, es tracta d’un recurs normatiu que el govern ha de fer servir de manera adequadament limitada. Si bé és cert que en l’actual arc parlamentari espanyol la situació ha canviat, el fet d’haver disposat de majoria parlamentària durant un període de temps determinat ha propiciat aquests tipus d’actuacions, ara declarades inconstitucionals, només mogudes per un afany partidista i recaptatori quan la crisi estava colpejant de forma molt agressiva. L’amnistia fiscal ha sigut un fracàs tant des del punt de vista jurídic com polític i recaptatori, que alhora que va ser aprovada mitjançant un instrument normatiu no adequat pel seu contingut tampoc té encaix constitucional, tal com assenyala una sentència que no té efectes jurídics de transcendència més enllà de les conseqüències polítiques que pugui representar.