La sincronització del cicle mundial de creixement
Fa uns pocs anys semblava que la globalització entrava en cisi perquè el comerç mundial creixia menys del que estava creixent el producte mundial brut, però aquesta situació s’ha tornat a girar i ara és de nou el creixement del comerç mundial el que va més de pressa que el creixement del PIB mundial, la qual cosa significa que els intercanvis mundials, que són un dels factors de globalització, no decauen en relació amb l’augment de la producció mundial.
És cert que el creixement del comerç mundial no anirà -potser- tan ràpidament com va anar fa uns anys per almenys quatre raons que ara s’han començat a estudiar detingudament i que són:
-La producció d’energies alternatives que permet produir l’energia necessària per a la producció sense haver de recórrer als enormes fluxos de comerç mundial de petroli, carbó i gas natural que s’han produït en els últims temps del que s’ha anomenat “l’era del petroli”, sense que això vulgui dir que el petroli vagi a desaparèixer pel moment de les estadístiques de fluxos importants de comerç internacional.
-La multiplicació dels robots en els processos productius farà menys atractives les deslocalitzacions de factories cap a països amb salaris baixos, que han constituït un element important d’augment en els fluxos comercials internacionals, un cop havia quedat palès que la Xina i altres països d’aquella zona amb salaris molt competitius com, per exemple, el Vietnam, s’estaven convertint en las fàbriques del món des d’on se subministraven productes a la resta del món. Amb la robotització, les deslocalitzacions buscant salaris baixos no aniran tan ràpidament com fins ara.
-Les impressores 3D, cada cop més perfeccionades en el context de la quarta revolució industrial, evitaran una part del comerç de parts i peces per subministrar a grans factories, molt dependents del tràfic de perfeccionament de les esmentades parts i peces importades.
Reducció d’importacions.
Aquesta creixent interdependència –per molt que el president Trump i altres governants adoptin actituds nacionalistes que la realitat dels fets no permet de mantenir- explica, per exemple, que, segons el Fons Monetari Internacional, el 2017 hagi acabat amb el 75% de les economies mundials en creixement, amb les poques excepcions de Veneçuela o l’Equador i amb la realitat d’un Regne Unit que creix poc, fent bona la idea que un país que vol sortir d’una unió econòmica pateix tant si els seus dirigents o si una part de la seva població pretén ignorar-lo. És cert que entre els països que més estan creixent no figuren els països tradicionalment més rics, com els Estats Units, els europeus o inclús la Xina, i que “els líders del creixement mundial” són ara països que fins ara comptaven poc en el desenvolupament mundial, com és el cas de Butan, Anguilla, l’Índia, Cambodja, Bangladesh, Guinea, Ghana, Myanmar, Costa d’Ivori o Djibouti per raons, en cada cas, diverses, però la realitat mundial és la d’un bon creixement general que no sembla que s’hagi de trencar el 2018, segons, també, les previsions del Fons Monetari Internacional.
Per l’Espanya actual amb un creixement proper al 3%, amb l’handicap recent de la pèrdua de vitalitat en el creixement de Catalunya per la inseguretat derivada del procés independentista, arribar als ritmes de creixement dels països líders de creixement que se situen entre el 9 i el 6,6% no resulta possible perquè aquí no tindrem un gran embassament nou en funcionament per subministrar electricitat a la Xina com és el cas de Bhutan o com és el cas de la recuperació d’accidents climàtics com és el cas d’Anguilla, però sí que podem aspirar a contagiar-nos de més alts ritmes de creixement que el que ara tenim si ens aprofitem millor del cicle mundial millorant l’atractivitat per les empreses multinacionals i si no fem disbarats de governança com malauradament hem vist en els darrers temps.
