Economia 2018: postveritats i veritats
La gent utilitza els mitjans de comunicació i les xarxes socials per confirmar moltes de les seves percepcions, més que no pas per construir arguments o per contrastar opinions. Com a resultat d’aquest fenomen, i utilitzant el potencial infinit de la comunicació instantània, la postveritat, és a dir, la capacitat de construir un relat que connecti immediatament amb les percepcions dels usuaris de les xarxes, més enllà de la seva certesa estricta, ha guanyat un terreny creixent. A la comunicació d’internet 2.0 és més important què es diu i com es diu que per què es diu. D’entrada, males notícies per al coneixement científic. Però això ho deixarem per a un altre article.
Els relats immediats poc estrictes que busquen la conformitat i la capacitat de connexió de les masses digitals es varen popularitzar amb la comunicació política. I es varen popularitzar perquè van tenir èxit. Quasi veritats, mitges veritats o mentides directament van ser utilitzades per decantar resultats electorals o referèndums. Que si pertànyer a la Unió Europea suposava no sé quants euros per dia en sanitat als britànics. Que si Mr. Trump construiria un mur a la frontera mexicana i el pagarien els mexicans. Que si la globalització i la tecnologia destrueixen l’Estat del Benestar. Que si el procés independentista de Catalunya ha tingut un cost d’uns mil milions d’euros. En general, són eslògans molt efectius des del punt de vista de l’impacte i el retuit, però amb arguments, en el millor dels casos, trets de context, quan no mentides directament, i que no aguanten cap mena de raonament científic.
La comunicació política.
Primera. Agafant-se a la teoria de les expectatives d’autocompliment, segons la qual les expectatives dels agents econòmics s’acaben complint, moltes institucions econòmiques internacionals auguren un futur econòmic expansiu, un 2018 de creixement econòmic, això sí, amb signes d’estancament. La integració econòmica global continuarà impulsant l’avenç de l’economia mundial, especialment a les economies emergents. Fins aquí res a dir. La postveritat ve quan s’han d’abordar els models de competitivitat extensius que aguanten aquest creixement, la distribució sectorial o personal de les rendes generades per aquest creixement, el seu impacte ambiental, i molt especialment el seu finançament. Molts països del món, i no només els països pobres, sinó també els EUA, Espanya, Itàlia o Bèlgica, per citar-ne alguns d’importants, tenen un problema de deute extern enorme, que s’acosta o supera el 100% del PIB. Passen els anys, gairebé les dècades, i la bombolla del deute no para de créixer, sense que aparentment ningú abordi el problema, especialment a les economies més riques. En els models actuals, el consum privat representa al voltant de dues terceres parts del PIB, i en societats madures com les occidentals, el consum es vincula cada cop menys a la renda disponible i cada cop més a l’endeutament. I com que el creixement és l’objectiu del sistema, l’endeutament és la palanca de la riquesa del capitalisme financer especulatiu. La postveritat també pot ser subtil i dissimular o amagar problemes que no es volen abordar.
Segona. El 2018 també serà un any de consolidació de les tecnologies de la nova onada digital. Perquè ens entenguem, tot el conjunt convergent de tecnologies que s’afegeixen, en una segona onada, a les TIC i internet, i que tenen a veure amb la robòtica i intel·ligència artificial, computació al núvol, grans dades, impressió 3D, internet de les coses i les plataformes d’economia col·laborativa, entre altres. La postveritat ens informa que tot això acabarà repercutint en una nova revolució industrial i que sense remei milions de llocs de treball desapareixeran, posant en qüestió la mateixa essència del treball assalariat. Com a màxim, una mitja veritat. Les tecnologies de nova onada, com totes, no eliminaran el treball: esbiaixaran, per aquest ordre, habilitats, tasques, ocupacions i persones. Aquest biaix suposa la creació o la destrucció de milions de llocs de treball, però rés no està escrit a priori. Si el 2015 dues terceres parts dels nous llocs de treball creats als EUA no existien el 2005, com es poden fer prediccions de balanços nets de creació o destrucció de llocs de treball? Es pot inferir la destrucció, però com inferir la creació en un món tan altament dinàmic?
Resumint, compte amb els missatges construïts per a l’impacte a les masses digitals. I recordin, la comunicació econòmica també té post-veritats i veritats. Analitzin els perquès.
