Ja fa temps que hi dono voltes. Però algunes casualitats i causalitats m’han fet decidir. Avui, economia universal. El sistema d’intercanvis, agents i relacions de producció, distribució i consum que superen l’àmbit de l’economia global, l’economia sense barreres d’espai i de temps de la terra. No, no. No és ciència-ficció. De fet, tot i les temptacions, expressament les evitaré. Abordarem només coses que ja han passat i previsions científiques versemblants. Som-hi?

Primer, casualitats. Un parell de coses que he vist recentment i que, de manera casual, m’han conduït cap a la mateixa reflexió. La primera. Fa poc vaig assabentar-me que Albert Einstein deia que la física de l’espai és una pura qüestió de temps. L’afirmació em porta cap a una pregunta social: és l’economia universal una qüestió de temps? La segona. Fa pocs dies que Elon Musk, el fundador de Tesla i de SpaceX, va llançar el primer coet inter-espacial privat de la història amb material d’investigació i de suport per instal·lar a Mart. La majoria de gent s’ha quedat amb l’anècdota del Tesla orbitant per la terra, però la qüestió de fons és que SpaceX porta 66 tones de material de tota mena a Mart. I vet aquí l’aparent paradoxa. El pioner i responsable de la primera empresa mundial de cotxes elèctrics, i per tant, amb la idea de millorar la vida a la Terra, finança i llança el primer coet privat per colonitzar l’espai. Sap alguna cosa Elon Musk que nosaltres no sapiguem? Seguim.

Segon, causalitats. A continuació tot un conjunt de reflexions que es poden fer amb base científica i que ens porten cap a la necessitat de construcció de l’economia universal. En primer lloc, la qüestió demogràfica. Avui el món compta una població mundial d’uns 7.300 milions de persones. Com a resultat dels avenços científics i sanitaris, de l’augment de l’esperança de vida, de l’envelliment de la població i de la millora de la qualitat de vida arreu, l’ONU espera que el 2050 el món compti 9.700 milions de persones i el 2100, 11.200 milions. Tot i que aquest avenç de la població mundial es concentrarà molt a Àfrica i Àsia (el 2100 hi podria residir el 85% de la població mundial), s’espera un important augment de la pressió sobre el medi ambient i sobre la gestió econòmica dels recursos de tota mena. Les teories malthusianes, que auguraven un creixement de la població mundial en progressió geomètrica i uns augments dels recursos alimentaris en progressió aritmètica, no s’han complert fins al dia d’avui. La realitat sempre ha estat més schumpeteriana i ha cregut en el poder de l’enginy humà i de la tecnologia per millorar les nostres vides. De fet, el col·lapse de l’economia-terra podria venir, precisament, d’aquesta millora del benestar que ens proporciona la tecnologia. Segons la FAO, un màxim d’un 10% de la població mundial seria suficient per alimentar tota la resta. Tècnicament, avui la tecnologia ja fa possible l’eradicació de la fam al món. Altra cosa són les voluntats perquè això passi.

De la mateixa manera, altres investigacions en el terreny de la robòtica i la intel·ligència artificial ens assenyalen que, amb un màxim d’un 30% de la població mundial, seria possible la instauració d’una cadena global de valor que produís tots els bens necessaris per a una vida amb qualitat mitjana. Llavors, la pregunta que cal que ens fem és òbvia: i què passa amb la meitat de la població restant? A què es pot dedicar? I, encara més, cal que es dediqui a alguna cosa? El ventall de possibilitats que s’obren per respondre a aquestes preguntes és gairebé infinit. Però una resposta plausible, en un context de pressió demogràfica, ambiental i de necessitat de recursos per satisfer una indústria global tecnològicament molt avançada és la conquesta de l’espai.