Abril del 2050.

Tinc sort. Jo crec que ho fan per deferència amb els que venim del plistocè dels diaris en paper. Al consell editorial del Dígit Avui (abans El Punt Avui) encara hi ha persones que creuen en la importància dels idearis (abans articles d’opinió i ara en multiidioma, multiformat i multiplataforma) basats en la intel·ligència humana. Els journal-bots (robots i algorismes periodistes) són molt útils en la construcció de notícies i d’arguments immediats aprofitant l’explosió de la intel·ligència artificial. Ara bé, per a la intel·ligència humana encara queden alguns nínxols. Per exemple, la construcció d’intrahistòries. La creació i la imaginació de noves aproximacions al relat de com, i sobretot per què, han passat les coses. Avui, una intrahistòria particular i humana del procés de construcció europea.

Ara fa tot just un segle, una Europa devastada pels estralls de la Segona Guerra Mundial pensava en gran i contra pronòstic en el context de la guerra freda, iniciava el camí de la integració amb la creació de la CECA, la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. En base a aquesta primera idea econòmica, Jean Monnet i Robert Schuman continuarien avançant en la seva idea de construir una Europa unida, cosa que cristal·litzaria el 1957 amb el Tractat de Roma i el naixement de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) en primera instància; i el 1993 amb el Tractat de Maastricht i el naixement de la Unió Europea (UE), en segona instància.

Amb alts i baixos, punts forts i febles, la construcció europea va entrar al segle XXI amb una articulació econòmica, sobretot a través de la política monetària i del Banc Central Europeu, que evita mals molt majors en els moments de crisi econòmica. Ara bé, els resultats de la construcció en termes polítics ja no són tan favorables. Les desigualtats generades per una globalització descontrolada i desregulada, el canvi tecnològic accelerat, la pressió immigratòria, els problemes de terrorisme i seguretat i la volatilitat geoestratègica de les altres àrees econòmiques del planeta, varen ajudar a crear un context general d’euroescepticisme. El van aprofitar moviments polítics i socials per a, o bé demanar un clar retrocés de la integració política, o bé demanar una nova articulació dels drets polítics dels europeus. Només algunes coses, aparentment intranscendents, com la llei Bosman al món del futbol (lliure circulació dels futbolistes als equips de la UE), permetien avenços significatius en la construcció de la ciutadania europea. Per cert, ara que hi som, la gratitud dels blaugrana al senyor Bosman és infinita. Quina gran idea la creació de la lliga europea de futbol. Quin gran mecanisme d’integració de ciutadania a Europa. I quin palmarès per al Barça. Qui recorda ara, la onceava o la doceava?

I vet aquí que, fa uns trenta anys i des d’un racó de la Mediterrània europea, va aparèixer un nou cas paradigmàtic, el cas Puigdemont. Un president de la Generalitat de Catalunya que, recollint els anhels d’autodeterminació d’una part de la gent de Catalunya (que feia molts anys que es manifestava massivament i no-violenta), va convocar un referèndum (en contra de l’opinió de l’Estat) i el va guanyar (en un context de repressió per part de les forces de seguretat de l’Estat). A partir d’aquí, l’Estat va reaccionar i la justícia el volia processar per rebel·lió (cosa que incloïa la violència) i per malversació, entre altres delictes. Altres membres del seu govern i líders socials van ser empresonats. El president Puigdemont va marxar de Catalunya i va iniciar un periple pels països europeus reclamant que aquest era un cas europeu, que calia negociar i acabar amb un referèndum i que els delictes imputats no eren així. Amb una euroordre, el president va ser detingut a Alemanya i es va iniciar el seu procés d’extradició.