“El principal repte de l’empresa familiar és la continuïtat dins de la mateixa família”

La seva con­tinuïtat dins de la mateixa família. Tenim mol­tes empre­ses cre­a­des als anys sei­xanta, amb fun­da­dors que ja s’acos­ten als 70 anys i que quan van crear l’empresa no tenien una for­mació alta. Ara, les gene­ra­ci­ons següents tenen més lli­ber­tat de decisió, estan més for­ma­des, tre­ba­llen en pro­fes­si­ons libe­rals en grans empre­ses i no estan interes­sa­des en la con­tinuïtat de l’empresa fami­liar. A més, la reducció del nom­bre de fills per pare­lla també can­viarà mol­tes coses.

No es pot esti­mar l’empresa si no se la coneix. I si, a més, l’única cosa que veuen les gene­ra­ci­ons següents és un pro­ge­ni­tor massa pre­o­cu­pat, estres­sat, ocu­pat i enfa­dat, i que arriba tard a casa i no té diu­men­ges per a la família, només es trans­me­ten coses dolen­tes de l’empresa. El repte és saber trans­me­tre els aspec­tes pla­ents que té.

Sen­tir-se orgullós de l’empresa, veure que crees riquesa, que for­mes equips, que poten­cies la gent que tre­ba­lla amb tu. I, sobre­tot, les gene­ra­ci­ons següents han de veure que dei­xes els pro­ble­mes de la feina a la porta de casa i que dedi­ques temps de qua­li­tat a la família. I no es pot obli­dar que també és molt impor­tant la com­pe­ne­tració amb la pare­lla, perquè la influència sobre els fills, sobre­tot del mem­bre que no és a l’empresa, és fona­men­tal.

El pro­to­col s’ha de fer com més aviat millor, però no evita els drets suc­ces­so­ris que hi pugui haver. Perquè molta gent no ho sap, però dos anys de con­vivència ja pro­du­ei­xen drets suc­ces­so­ris. El pro­to­col evita que aques­tes situ­a­ci­ons es mate­ri­a­lit­zin en acci­ons que afec­tin l’empresa, deixa clar que s’ha de com­pen­sar la per­sona pel valor de les acci­ons i res més.

Ajuda, però només el tenen el 10% de les empre­ses fami­li­ars a l’Estat, i el 75% d’aques­tes el con­si­de­ren total­ment inne­ces­sari. Només fan el relleu pla­ni­fi­cat el 43% de les empre­ses fami­li­ars a l’Estat i, malau­ra­da­ment, aquest és un fac­tor que afecta la seva mor­ta­li­tat.

Pot­ser no tenen dret a tenir acci­ons, però el que és clar és que són clau en la trans­missió de valors, de passió i de suport a la gene­ració següent. Tan­ma­teix, no hem de con­fon­dre l’empresa amb la família. Tro­bem casos en què els afe­gits han tin­gut un gran pes dins l’empresa, com ara al grup Pera­lada o Lacam­bra. Així, diria que no cal vetar-los d’entrada, però tam­poc cal que siguin dins la pro­pi­e­tat. El que és clar és que són un ele­ment essen­cial en la família empresària i, per tant, han de conèixer l’empresa i s’han d’impli­car també en el seu futur.

S’ha d’enten­dre el fun­da­dor. Ell ha posat cos i ànima per aixe­car el negoci i ha de llui­tar entre el seu ego i la con­tinuïtat de l’empresa. El que és bo és pla­ni­fi­car i exe­cu­tar amb ante­lació. S’ha de pla­ni­fi­car el relleu de la gestió i de la pro­pi­e­tat, que pot recaure en la mateixa per­sona o no.

A Cata­lu­nya, el 88% del total d’empre­ses són fami­li­ars, amb una mit­jana de 7 emple­ats, men­tre que a Ale­ma­nya aquesta mit­jana és de 14 tre­ba­lla­dors. Ens hauríem de pre­gun­tar per què això és així. L’empresa que creix és perquè té volum i estruc­tura per fer front a tota la nor­ma­tiva. Regu­lar és bo, però depèn de com es fa pot aca­bar matant l’empresa.

Cada empresa és un món, i cada família molt més. Però al final hi ha tipus de pro­ble­mes que es van repe­tint, i veure com altres els han superat ajuda.

Ara hi ha més dones empresàries que abans, però costa. S’ha de poten­ciar el paper de la dona en l’empresa i, per al bé de la soci­e­tat, també la con­tinuïtat de les famílies. És un canvi i tro­ba­rem la manera de fer-lo. Hau­rem d’apren­dre a diri­gir les empre­ses de manera dife­rent de la que tenien els fun­da­dors.

Vigi­lar la tre­so­re­ria de prop i tenir en els òrgans de govern gent capa­ci­tada que no sigui de la família, perquè hi ha moments que pesa més el cor que el cap.

Aquesta decisió s’acos­tuma a pren­dre massa tard.