Bé per L’Econòmic d’abril, que va dedicar un monogràfic molt complet a la productivitat. Als països llatins, en parlem molt poc, massa poc. Sembla que parlar de productivitat sigui pecat. Com si no fos cosa nostra. Com si fos un residu, un resultat secundari al qual cal prestar una atenció relativa. Hi ha la tendència creixent, i equivocada al meu entendre, que és més important prestar atenció a la desigualtat, la pobresa o la sostenibilitat. Sembla més fashion prestar atenció a com es distribueix el valor o la renda, que no pas a com es genera aquest valor o aquesta renda. Només cal donar un cop d’ull i comparar la importància de les polítiques públiques (o els programes econòmics dels partits) d’assignació (creixement) i de distribució de recursos. Les segones guanyen per golejada. Però sense productivitat no hi ha generació de valor. I sense valor generat, no sé què es pot distribuir. Així doncs, fem més cas a la productivitat. Sense dubte, l’economia i la societat catalanes ens ho agrairan.

Primer. La productivitat, l’output per treballador o per hora treballada, és un indicador clau perquè ens informa sobre el potencial de creixement d’una economia o d’una empresa. Hi ha dues fonts bàsiques de productivitat. La dotació (intensificació) de capitals, especialment el capital físic, humà, tecnològic, organitzatiu, innovador, emprenedor i social, i l’eficiència (productivitat total dels factors) amb què es combinen aquests capitals. Per la investigació sabem que els models de creixement econòmic o les formes de negoci que només es basen en l’acumulació de factors, allò que habitualment es diu models de creixement, no funcionen en el llarg termini. Cal que l’economia i les empreses es preocupin per l’eficiència en la combinació de factors, per desenvolupar models intensius de creixement, per la productivitat total dels factors. Com més eficient és una economia o una empresa, més probabilitat té d’avançar en el llarg termini. Veient, però, el gran nombre de capitals que tenim a disposició avui enn dia, sembla més pertinent parlar de productivitats en plural que de productivitat en singular.

Segon. Productivitats i tecnologia. Les onades tecnològiques són l’antídot ideal als rendiments decreixents que genera la simple acumulació de factors. Els cicles econòmics de llarga durada, les onades llargues de productivitat, es vinculen clarament amb les dotacions de tecnologia instal·lades a l’economia. Però el coneixement, la tecnologia o la innovació solen ser capritxosos i triguen temps a manifestar-se en forma de millores d’eficiència. O ho fan de manera indirecta, en combinació amb altres capitals, especialment el capital humà i el capital organitzatiu. A l’actualitat vivim un moment d’aquests. Els efectes positius sobre la productivitat total dels factors de la primera onada tecnològica digital, la de les TIC i d’internet, sembla que s’estan esgotant. En canvi, els efectes de la segona onada tecnològica digital, la dels robots, la intel·ligència artificial, l’aprenentatge de les màquines, la computació al núvol, les grans dades, internet de les coses, la impressió 3D o les plataformes col·laboratives, encara no s’han manifestat. Ja fa uns anys que la productivitat total dels factors agregada cau a la majoria d’economies del món. I ja hi tornem a ser. No havíem quedat que la tecnologia impulsava l’eficiència i, a través d’això, la renovació dels mercats i les rendes del treball? Ja tenim nova frase a la Solow: els robots són pertot arreu, menys a la mètrica de la productivitat.