Donant voltes al Brexit
En aquestes últimes setmanes, la Unió Europea té molts deures a fer. És cert que el 20 d’agost la zona euro es va salvar perquè Grècia va sortir de la situació de rescat en que va entrar el 2010, després d’haver perdut el 25% de la seva renda i 1 milió de llocs de treball, i després d’una injecció financera de 289.000 milions d’euros a través de tres paquets d’ajudes, però ara té al davant problemes de governança democràtica a Hongria i a Polònia i problemes per fer front al flux incontrolat d’immigrants i refugiats en què la competència per solucionar-los no és de la UE, sinó responsabilitat dels estats membres.
Jo crec, però, que el problema més important que ha d’afrontar la Unió Europea actualment és el Brexit que si no s’atura -un cop s’ha constatat com n’és, de difícil, sortir de la UE- faria perdre a la UE un membre important, el Regne Unit. Membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, membre del G7, cinquena economia mundial i una potència nuclear.
Del tema del Brexit me n’he ocupat en aquestes pàgines, en diferents articles, ja d’ençà que l’ex-primer ministre Cameron aconseguís una sèrie d’avantatges per al Regne Unit al Consell Europeu del febrer del 2016 per tal d’evitar que en el referèndum de sortida convocat per al 23 de juny del 2016 sortís leave, cosa que malauradament es va produir amb un 51,8% dels vots per la intoxicació i les mentides antieuropeistes que es van difondre.
Dimitit Cameron, TheresaMay, va llançar l’activació del Brexit el 29 de març del 2017. D’acord amb l’article 50 del Tractat de Lisboa, el procés de separació hauria de durar dos anys, amb la qual cosa hauria de culminar –excepte unanimitat- el 29 de març del 2019.
El 22 de maig del 2017, en les negociacions de sortida de la UE, es van començar a posar d’acord els 27 estats membres restants sobre les condicions que el Regne Unit hauria d’acceptar després que hagués reconegut pagar 40.000 milions d’euros en relació a obligacions adquirides en el context del marc financer plurianual fins al 2020. La posició va ser ferma i el negociador europeu, Michel Barnier, ho va deixar clar: la UE no està disposada a donar al Regne Unit un tracte que posi en perill els principis bàsics de la integració europea i, d’altra banda, Londres no pot pensar que sortirà beneficiada de deixar Europa.
La posició de May.
El nou ministre d’Afers Exteriors britànic, Dominic Raab, ha rebut l’encàrrec de May de convèncer els britànics més antieuropeistes que un “brexit dur” sense arribar a bons acords de transició amb la UE representaria uns costos elevats per als britànics. Per això, el govern de Londres està elaborant un seguit de documents explicant tots aquests inconvenients respecte a tràfic duaner i reintroducció d’aranzels en les transaccions amb la resta de membres de la UE; respecte a cobrament de pensions per als europeus al Regne Unit i per als britànics a la resta de països de la UE; respecte a l’operativa dels bancs britànics per treballar a la resta del continent; respecte a les diferències normatives que s’anirien ampliant entre Londres i Brussel·les i que provocarien inconvenients a empreses i ciutadans, i respecte a la “frontera dura” que caldria establir entre Irlanda i Irlanda del Nord i entre Gibraltar i Espanya.
Negociacions enlaire.
Sense acord, el Regne Unit afrontaria un “Brexit dur” el 29 de març del 2019, i això no seria convenient per a ningú en un context de proteccionisme creixent en el sistema comercial mundial a causa de les iniciatives del president Trump, replicades per les reaccions de la UE, la Xina i altres països.
