Plou sobre mullat. No sé quanta gent del meu entorn no universitari m’ha preguntat les darreres setmanes, en un cert to burleta, per les meves titulacions i com les vaig obtenir. Em diuen molts dels meus col·legues que a ells també els passat. Ja se sap. La societat digital sol acabar convertint anècdotes en categories. La primera reacció que et passa pel cap quan et pregunten per la validesa dels teus títols és alguna cosa així com: “No en tens ni idea, de la feinada i els sacrificis que vaig haver de fer per treure’m el meu màster o doctorat.” I, tot seguit et preguntes: “A sobre de ser una de les professions més avaluades del planeta, per què s’estén una ombra de dubte sobre la nostra feina? Però, més enllà d’afirmar amb rotunditat que la universitat és una institució seriosa, que amb uns recursos escassos (per no dir clarament insuficients) fa una funció social molt important i sovint exitosa, també crec que cal aprofitar l’avinentesa per reflexionar sobre la seva organització, estructura i funcionament. Ja que estem en el punt de mira, aprofitem-ho. I, fem-ho, més enllà del corporativisme, mirant cap al futur i aprenent dels errors. Com diuen al meu petit país empordanès: senyem-nos, però no cal que ens traiem els ulls.

Bàsicament, els professors estem a la universitat per fer quatre feines: docència; recerca; innovació, transferència del coneixement i emprenedoria, i gestió acadèmica. A la majoria d’Universitats cada una d’aquestes tasques s’avalua amb regularitat. Hi ha manuals, criteris i indicadors per avaluar aquestes activitats cada trienni, quinquenni o sexenni. A més, tenim una Agència de la Qualitat Universitària (AQU) i una Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), que defineixen aquests manuals, avaluen externament i determinen les acreditacions de recerca (professor titular) o recerca avançada (catedràtic), que normalment són el punt de partida per fer el salt de categoria professional entre els professors. De fet, si tenen ocasió de parlar d’aquest tema amb algun professor, experimentin la cara que posa quan li parlin de l’AQU i l’ANECA. Normalment, solen voler dir alguna cosa com: “Buf, no me’n parlis, una altra memòria o una altra acreditació, ara no, eh!” Dos exemples il·lustratius.

Tema docència. Qualsevol grau o màster universitari del sistema ha de presentar una memòria de verificació a l’AQU/ANECA que inclou, entre d’altres, la justificació, la novetat i la idoneïtat del programa; els objectius i les competències que desenvoluparà; el currículum dels professors; les assignatures i l’itinerari acadèmic; els resultats d’aprenentatge previstos, i el sistema de garanties de qualitat de la titulació. Aquesta memòria s’avalua independentment amb criteris de qualitat i, alerta!, si s’aprova i comença la titulació, al cap d’uns anys s’ha d’acreditar novament. En aquest procés d’acreditació són molt importants, entre altres, els resultats acadèmics i les valoracions dels estudiants. Com veuen, això ja no va només d’anar a fer classes a l’aula i llestos.