Els Black Panther anomenaven “porcs” els policies, ja que els consideraven el braç armat dels blancs que perpetuaven la discriminació dels afroamericans. En tot cas, no calia ser un Black Panther per estranyar-se davant del fet que un afroamericà volgués ser policia als EUA a principis dels anys setanta. Tanmateix, Ron Stallworth volia ser policia des que era nen, i és així que, a l’estat de Colorado, no només es va infiltrar dins d’un cos enemic, sinó fins i tot en el Ku Klux Klan, en el transcurs d’una operació en contra d’aquesta organització racista i veritablement supremacista, de manera que va contribuir en la lluita per la defensa i els drets de la seva comunitat. Ho va explicar en un llibre autobiogràfic que inspira la nova pel·lícula de Spike Lee, Blackkklansman (Infiltrado en el KKKlan), amb la qual va guanyar el premi del jurat del Festival de Canes, 30 anys després de presentar-s’hi amb Do the right thing.

El que també pot estranyar és que l’afroamericà Stallworth (John David Washington) s’“infiltrés” en el Ku Klux Klan. Ho va fer gràcies a una confusió a través d’un policia jueu (encarnat per Adam Shiver) que adopta el nom de Stallworth. Es produeix, així, una mena de desdoblament. La infiltració és possible perquè el nom de Stallworth, que ell diu al Ku Klux Klan per error, serveix per amagar la identitat de l’altre policia, que no només camufla que ho és, sinó que és jueu i, per tant, també objecte de l’odi dels membres de l’organització, que són presentats d’una manera intencionadament grotesca.

El cas és que el film està ambientat als anys setanta, però Spike Lee el fa amb una energia rabiosa (la mateixa de Do the right thing i Malcolm X) motivada pel present dels EUA. Potser per això està fet amb un cert traç gruixut, amb sarcasme i ridiculització del Ku Klux Klan. I també per això acaba remetent als fets que es van esdevenir l’agost de l’any passat a Charlottesville (Virginia), on, amb la condescendència de Trump, un grup de blancs supremacistes es van manifestar violentament en contra de la retirada d’una estàtua del general confederat Robert E. Lee. Abans hi ha una seqüència espectacular, en la qual, construïda de manera dialèctica, la visió d’El naixement d’una nació per part d’uns membres exaltats del Ku Klux Klan s’alterna amb el relat d’un vell (Harry Belafonte, una presència immensa) que recorda uns actes criminals sota la influència de la cèlebre pel·lícula racista de Griffith. Spike Lee apel·la al passat (i als pecats del cinema) per remarcar la seva continuïtat en el present dels EUA de l’era Trump. A Canes es va plantejar a Spike Lee que, com ho feia Griffith, ell tampoc renuncia a un cinema manipulador amb bons i dolents. El director afroamericà va contestar que potser sí, però que, en tot cas, ell està al costat bo de la història. Es fa difícil no donar-li la raó.