Els Black Pant­her ano­me­na­ven “porcs” els poli­cies, ja que els con­si­de­ra­ven el braç armat dels blancs que per­pe­tu­a­ven la dis­cri­mi­nació dels afro­a­me­ri­cans. En tot cas, no calia ser un Black Pant­her per estra­nyar-se davant del fet que un afro­a­me­ricà volgués ser poli­cia als EUA a prin­ci­pis dels anys setanta. Tan­ma­teix, Ron Stallworth volia ser poli­cia des que era nen, i és així que, a l’estat de Colo­rado, no només es va infil­trar dins d’un cos ene­mic, sinó fins i tot en el Ku Klux Klan, en el trans­curs d’una ope­ració en con­tra d’aquesta orga­nit­zació racista i veri­ta­ble­ment supre­ma­cista, de manera que va con­tri­buir en la lluita per la defensa i els drets de la seva comu­ni­tat. Ho va expli­car en un lli­bre auto­bi­ogràfic que ins­pira la nova pel·lícula de Spike Lee, Blackkk­lans­man (Infil­trado en el KKK­lan), amb la qual va gua­nyar el premi del jurat del Fes­ti­val de Canes, 30 anys després de pre­sen­tar-s’hi amb Do the right thing.

El que també pot estra­nyar és que l’afro­a­me­ricà Stallworth (John David Was­hing­ton) s’“infiltrés” en el Ku Klux Klan. Ho va fer gràcies a una con­fusió a través d’un poli­cia jueu (encar­nat per Adam Shi­ver) que adopta el nom de Stallworth. Es pro­du­eix, així, una mena de des­do­bla­ment. La infil­tració és pos­si­ble perquè el nom de Stallworth, que ell diu al Ku Klux Klan per error, ser­veix per ama­gar la iden­ti­tat de l’altre poli­cia, que no només camu­fla que ho és, sinó que és jueu i, per tant, també objecte de l’odi dels mem­bres de l’orga­nit­zació, que són pre­sen­tats d’una manera inten­ci­o­na­da­ment gro­tesca.

El cas és que el film està ambi­en­tat als anys setanta, però Spike Lee el fa amb una ener­gia rabi­osa (la mateixa de Do the right thing i Mal­colm X) moti­vada pel pre­sent dels EUA. Pot­ser per això està fet amb un cert traç grui­xut, amb sar­casme i ridi­cu­lit­zació del Ku Klux Klan. I també per això acaba reme­tent als fets que es van esde­ve­nir l’agost de l’any pas­sat a Char­lot­tes­vi­lle (Vir­gi­nia), on, amb la con­des­cendència de Trump, un grup de blancs supre­ma­cis­tes es van mani­fes­tar vio­len­ta­ment en con­tra de la reti­rada d’una estàtua del gene­ral con­fe­de­rat Robert E. Lee. Abans hi ha una seqüència espec­ta­cu­lar, en la qual, cons­truïda de manera dialèctica, la visió d’El nai­xe­ment d’una nació per part d’uns mem­bres exal­tats del Ku Klux Klan s’alterna amb el relat d’un vell (Harry Bela­fonte, una presència immensa) que recorda uns actes cri­mi­nals sota la influència de la cèlebre pel·lícula racista de Grif­fith. Spike Lee apel·la al pas­sat (i als pecats del cinema) per remar­car la seva con­tinuïtat en el pre­sent dels EUA de l’era Trump. A Canes es va plan­te­jar a Spike Lee que, com ho feia Grif­fith, ell tam­poc renun­cia a un cinema mani­pu­la­dor amb bons i dolents. El direc­tor afro­a­me­ricà va con­tes­tar que pot­ser sí, però que, en tot cas, ell està al cos­tat bo de la història. Es fa difícil no donar-li la raó.