En el context del futur del treball, l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) ja fa temps que organitza unes jornades (Catalunya Futura) en què s’analitzen els reptes del nostre temps. A partir d’aquesta iniciativa, molt valuosa perquè connecta la universitat amb l’empresa, els sindicats i la política pública, continuo donant voltes al paper i l’organització de la universitat pública davant dels canvis accelerats en l’ocupabilitat dels treballadors.

Dues dades recents: la meitat dels llocs de treball creats als EUA el 2016, el 2006 no existien, i el tercer trimestre del 2018, més del 32% de la població activa catalana té un nivell de formació universitària. Problema per a la universitat: com preparem les persones per a unes feines que encara no existeixen, en un context de formació universitària ja molt present? La resposta té múltiples dimensions. Moltes estan relacionades amb l’aprenentatge i l’ensinistrament al llarg de la vida i amb la urgent necessitat de desenvolupar noves competències que augmentin el potencial de les persones quan interaccionen laboralment amb la tecnologia, especialment en els processos d’automatització que incideixen sobre les tasques cognitives. Però, avui em vull centrar en l’aspecte de l’organització de la docència.

Una dada recent més: de la primavera del 2016 a la primavera del 2018, a Europa, el nombre d’usuaris de plataformes col·laboratives s’ha pràcticament doblat, del 13% al 23% (l’Estat espanyol es troba a l’entorn de la mitjana europea). Com es podia esperar, la participació de la població jove és molt més elevada. Entre els menors de 40 anys, els usos d’aquestes plataformes se situen a la ratlla del 40%.

Veient aquestes dades, em pregunto per què no reforcem el paper de la Universitat com a plataforma de coneixement. Per universitat plataforma entenc aquell procés de desintermediació que va més enllà de la missió tradicional de la universitat com a nexe d’unió entre el coneixement generat i els estudiants. Per universitat plataforma entenc el sistema de garanties de qualitat, reputació i confiança entre el coneixement intercanviat en les plataformes docents. El procés de construcció de la universitat plataforma suposa tot un conjunt de transicions.

Primer, de la ciència (tenir el coneixement) al coneixement obert (usar-lo). La universitat ha deixat de tenir el monopoli, duopoli (diguin-ne com vulguin) del coneixement. El coneixement està, avui, digitalitzat i disponible pertot arreu. Per tant, el valor de la universitat ja no és tant en el fet que té la possessió del coneixement, sinó en la seva capacitat d’utilitzar aquest coneixement. El valor de la universitat evoluciona cap a la seva capacitat de connexió entre els nodes massius de coneixement disponible.

Segon, del producte (aprenentatge al llarg de la vida) al servei (ensinistrament al llarg de la vida). Seguint l’evolució cap al concepte producte servei de tota l’economia, la universitat plataforma evoluciona des dels productes o programes formatius cap als serveis formatius. I no és només una qüestió de la duració dels programes, que també, és una qüestió d’acompanyar, orientar i ensinistrar les persones al llarg de tota la seva carrera professional.

Tercer, de l’aprenentatge individual a l’aprenentatge col·lectiu i col·laboratiu. Com que una realitat altament estesa en el món del treball avui és la del treball en equip, la universitat plataforma ha de respondre al repte. Més enllà de la formació individual, les competències dels equips de treball s’han d’ensinistrar i acreditar. I, això s’ha de fer a través de metodologies d’aprenentatge col·laboratiu, en què ensinistradors, ensinistrats i plataforma participin en el disseny i l’avaluació de l’ensinistrament.