La taxa d’abandonament escolar prematur (joves d’entre 18 i 24 anys que han assolit com a màxim la primera etapa de l’educació secundària –ESO– i que no segueixen cap més formació reglada), està en xifres que gairebé doblen les de la UE, el 17,1% respecte del 10%, i molt a prop del 18% de l’Estat espanyol.

Els efectes d’aquestes dades no són perjudicials només per als individus que abandonen la formació massa joves, sinó que a més tenen un impacte molt negatiu en el desenvolupament econòmic, en el procés de transformació cap a un nou model productiu i en la cohesió social.

En l’aspecte individual, sortir al mercat laboral amb la titulació mínima (ESO) és garantia segura de salaris baixos, una ocupabilitat molt reduïda (només un de cada deu) i més entrades i sortides del mercat laboral. En termes econòmics, la persistència d’aquest abandonament escolar prematur fa perdre talent i perpetua un mercat laboral de poc valor afegit.

A la majoria de països europeus, en la darrera dècada s’ha millorat considerablement tant pel que fa a la reducció de l’abandonament escolar prematur (AEP) com al pes dels treballadors poc formats respecte al conjunt. En canvi, a Catalunya, des de fa més d’una dècada, el percentatge de treballadors amb baixa qualificació està al voltant del 30% i, per tant, se situa entre els més alts d’Europa. La xifra d’abandonament escolar prematur és certament inferior al 32,2% de l’any 2008, però dista encara molt del 10% de mitjana de la UE.

“És la principal xacra que tenim en el nostre sistema educatiu, per la qual no ens agrada mirar-nos al mirall”, explicava Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill –una fundació que treballa intensament per contribuir a la transformació de l’educació a Catalunya– en unes jornades sobre inversió en educació.

Per complir els objectius que ha marcat Europa s’hauria de reduir la taxa un 40% en dos anys, i tot indica que aquest repte no s’assolirà. Hi poc temps per solucionar les múltiples raons que han portat Catalunya a estar entre les 27 pitjors posicions d’un total de 400 territoris europeus.

En els darrers anys, s’han escrit un seguit d’anàlisis per saber sobre què o sobre qui recau la responsabilitat d’aquest suspens majúscul. “És l’escola la que expulsa o és el nostre particular mercat de treball el que atreu? Preguntava Miquel Puig –economista i autor de l’article “L’abandonament escolar prematur: més pull que push”, recollit a Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015– en la seva participació en les jornades de Femcat sobre abandonament escolar i mercat laboral.

Puig va ser molt contundent en assenyalar el model econòmic i el mercat laboral com els principals responsables del nostre lideratge en abandonament escolar. “Després d’estudiar a consciència el tema hi ha una evidència que als països on hi ha un major percentatge de treballadors amb baixa formació és on es registren les majors taxes d’abandonament escolar prematur”, explicava Puig, que citava estudis pedagògics internacionals que demostren empíricament que no és responsabilitat exclusiva del sistema educatiu.

Puig assegurava que un mercat laboral que no valora la formació és el que anima a fer sortir abans els joves de les classes. “Mentre sigui possible i fàcil treballar a Catalunya només amb l’ESO, o fins i tot sense, els resultats escolars seran deplorables”, deia.

Des de fa un parell d’anys, organitzacions com la Fundació Jaume Bofill alerten, amb estudis pel mig, de la gravetat de les xifres. La part positiva és que darrerament hi ha hagut símptomes que el tema preocupa més enllà del món educatiu. La voluntat política d’apujar el salari mínim o altres mesures que augmenten les exigències formatives del funcionariat en són exemples. A més, a principi de novembre, la fundació Femcat va convocar més d’un centenar d’empresaris al X Fòrum de la fundació, en què es tractava l’abandonament escolar prematur des de la perspectiva de l’empresa. En aquesta trobada, Aina Tarabini, sociòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), explicava que en l’abandonament escolar prematur hi ha una qüestió multifactorial: a més del mercat laboral, hi influeix el nostre sistema educatiu i la composició socioeconòmica de les famílies.

Tarabini, autora d’un extens estudi, L’escola no és per a tu, en què desgrana les carències del model formatiu, explicava que el nostre sistema educatiu té una sèrie de debilitats estructurals en termes d’igualtat d’oportunitats perquè tots els alumnes assoleixin l’èxit educatiu. En un informe de Save the Children en què Tabarini va participar, es demostra que tant la falta d’equitat com els dèficits en qualitat educativa empenyen els estudiants fora de les aules. “A tall d’exemples: la despesa pública en educació es troba sistemàticament per sota de la mitjana dels països de l’OCDE, les beques i ajudes per a l’estudi estan infradotades econòmicament, les taxes de repetició segueixen sent de les més altes de l’OCDE i el mateix succeeix amb les competències acadèmiques de l’alumnat”, assegurava la sociòloga.

Així, per al cas concret de Catalunya, el fracàs castiga de manera particular els estudiants procedents de les classes socials més baixes i, en particular, aquells que van a instituts amb una gran segregació escolar.

Per posar xifres a les seves afirmacions, els estudiants pertanyents a un nivell socioeconòmic baix tendeixen a repetir quatre vegades més que aquells que provenen d’un nivell socioeconòmic més alt. La polarització educativa és també a Catalunya de les més elevades d’Europa, és a dir, només un 24% de la població té formació intermèdia: “Hi ha més gruix en cada extrem, més amb formació baixa i més en universitària”, assegurava.

Catalunya és campiona per la cua en equitat, tant a la UE com a l’Estat. Francesc Pedró, director de Polítiques Educatives i Desenvolupament Docent a la UNESCO (París), ho alertava en la jornada de la Fundació, Jaume Bofill. “La situació de l’educació a Catalunya es troba en un punt mediocre.”, i atribuïa aquesta deficiència a la falta d’equitat del sistema, entre d’altres motius. “No hi ha manera de fer créixer la qualitat d’un sistema educatiu si no es millora l’equitat del sistema”, assegurava l’expert internacional.

La inversió, o més ben dit la poca inversió, és un dels punts determinants. A Catalunya, només el 3,9% del PIB es destina a educació, i de nou estem a la cua, no només d’Europa i l’OCDE, sinó també de les comunitats autònomes. I a una gran distància dels que més hi destinen, com Dinamarca (7%), Suècia (6,5%), Bèlgica (6,4%), Finlàndia (6,2%), Estònia (6,1%) Letònia i Portugal (6%).

Si ja anàvem malament, la crisi ha acabat d’adobar-ho. En el període 2009-14, la reducció del pressupost liquidat del Departament d’Ensenyament ha estat de 1.173,0 milions d’euros, un 21,7% menys del que s’hi invertia l’any 2009. Catalunya ha tingut un decrement de la despesa en educació clarament superior a la mitjana europea (on, en termes agregats, la inversió s’ha mantingut relativament estable en el període 2009-13), i també per sobre de la mitjana estatal (amb una reducció de la despesa en educació del 16,8% en el període 2009- 2014. Així es pot llegir a L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2016.

Ens cal, doncs, tocar moltes tecles per deixar ser els últims de la classe. I tots els experts coincideixen que cal una actuació transversal i de manera urgent. “Ens perjudica a tots. Roba oportunitats a les persones, fa que molt talent sigui invisible per a les empreses i ens projecta en un futur que no volem. Entre tots hem de trobar la manera de solucionar-ho.” Amb aquestes paraules inaugurava el president de Femcat, Pau Relat, el desè fòrum sobre el tema.

Algunes de les claus per escalar posicions en el rànquing de països amb menys abandonament escolar es troben en el fet que la inversió en educació no sigui considerada una despesa, sinó tot el contrari, “En un escenari de recuperació econòmica, hem d’apostar per augmentar la inversió pública en educació, però sobretot per fer-la més eficient. Només així podrem consolidar un sistema educatiu de qualitat i equitat”, assenyalava Pedró.

I part d’aquesta inversió hauria d’anar destinada a seguir potenciant la formació professional com una via dignificada més en la trajectòria formativa. Per Aina Tarabini, cal fugir de “les falses dicotomies” entre professions brutes i netes i fàcils i difícils, que no fan res més que perjudicar l’alumne.

Per fer aquest camí, potser només caldria mirar cap al País Basc, amb un AEP del 5%. A més de disposar del concert econòmic, tenen una elevada inversió en educació, “Hem prestigiat l’FP, tenim multitud de programes per assegurar que els joves no marxin del sistema i tenim un model educatiu de país, que se segueix aplicant des de l’any 1998 indistintament del color polític”, explicava Francisco Luna, coordinador de l’equip de didàctica de l’Institut Basc d’Avaluació i Investigació no Universitari,en la jornada de Femcat.