Tot just quan s’endinsa en un període de desac­ce­le­ració, l’eco­no­mia cata­lana, dins del con­text de la zona euro, torna al món real, a una rea­li­tat en què el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) clou el període d’estímuls, de com­pra d’actius públics i pri­vats, i que ha ser­vit per menar pel sen­der d’un cert crei­xe­ment, i pre­veu la pujada del preu del diner.

L’enyo­rat eco­no­mista Edward Hugh expres­sava en el bell mig de la crisi l’excep­ci­o­na­li­tat de man­te­nir durant un període llarg de temps que l’eco­no­mia navegués recol­zada per una política monetària del BCE que ha escam­pat diners al mer­cat mit­jançant la com­pra de deute, i ha man­tin­gut els tipus a zero o en nega­tiu. Serà pla­ent per a la nos­tra eco­no­mia la nor­ma­lit­zació que s’ini­cia a par­tir del gener del 2019, amb l’aban­do­na­ment d’aquest dopatge de diners –250.000 mili­ons d’euros pel que fa a bons espa­nyols del 2015 al 2018– i la pre­visió que durant el segon semes­tre els tipus d’interès puguin pujar fins a mig punt?

Per a Àngel Her­mo­si­lla, gerent de l’àrea ins­ti­tu­ci­o­nal de la Pimec, cal tenir en compte un efecte indi­recte: “En la mesura que es con­clou la política de com­pra d’actius del BCE, l’admi­nis­tració haurà de des­ti­nar més diners a pagar els interes­sos del deute, haurà d’acu­dir als bancs i als mer­cats alter­na­tius. Pot patir un cert esca­nya­ment pel que fa al seu pres­su­post.” Com recorda, pot ser pro­blemàtic un sec­tor públic en pro­ble­mes, ja que repre­senta el 60% de l’eco­no­mia.

Pel que fa a la pime, “sí que és cert que haurà d’acu­dir al sis­tema finan­cer amb tot en con­tra, però si d’alguna cosa li ha ser­vit la crisi és per arri­bar a un alt grau d’auto­fi­nançament, que hau­ria d’evi­tar que es fre­nes­sin inver­si­ons”. Amb la pujada de tipus, l’euro s’enfor­teix, tot impo­sant algun inter­ro­gant sobre les expor­ta­ci­ons, que enguany crei­xe­ran un 5,4%, i l’any vinent podrien bai­xar al 4%, segons la Cam­bra de Comerç. “Tot i que una sobre­va­lo­ració de l’euro podria fer per­dre com­pe­ti­ti­vi­tat, cal fer cons­tar que la relació euro-dòlar no és tan trans­cen­den­tal, ja que els expor­ta­dors han cres­cut no només per preu, sinó perquè eren com­pe­ti­tius en si matei­xos.”

Es fa difícil plan­te­jar esce­na­ris per als anys que vin­dran, però el retorn a les regles de joc de sem­pre es fa amb pre­vi­si­ons que duen a ser cauts: segons la Cam­bra de Comerç, el con­sum pri­vat crei­xerà un 2% el 2019, quan ho ha fet un 2,3% el 2018; el con­sum públic, un 1,9% (2% el 2018); la for­mació bruta de capi­tal, un 4% (4,8% el 2018); les expor­ta­ci­ons, un 4,8% (un 5,4% el 2018), i les impor­ta­ci­ons, un 4% (4% el 2018). També cal asse­nya­lar, com fa BBVA Rese­arch, que l’absorció de la demanda embas­sada (des­pesa pos­po­sada durant la crisi) de béns dura­dors ja va dei­xar de con­tri­buir al crei­xe­ment el 2017, i aquest havia estat un impor­tant vent de cua per empènyer l’eco­no­mia cata­lana.

“S’ha escam­pat la per­cepció errònia que a par­tir del gener el món s’acaba, i el que passa és només que el BCE deixa d’aug­men­tar el seu balanç amb deute, però val a dir que pot anar reno­vant els bons com­prats a mesura que van ven­cent”, asse­gura Jaume Puig, direc­tor gene­ral de GVC Gaesco Gestión. Per a aquest ana­lista, el BCE està repro­duint el com­por­ta­ment de la Reserva Fede­ral dels EUA, que va començar la pujada de tipus a finals del 2015, quan les con­di­ci­ons macro­e­conòmiques (PIB, inflació, atur) així ho per­me­tien. De fet, explica: “Les con­di­ci­ons per pujar tipus hi eren abans, per prudència les van ajor­nar. El 2019, el BCE farà el mateix, una pujada cau­te­losa del preu del diner.” Així doncs, no és pre­o­cu­pant que, “a tot esti­rar, s’arribi a finals del 2019 amb una pujada de tipus de mig punt”. Pel que fa a famílies i empre­ses, com a sub­jec­tes que s’endeu­ten, “la situ­ació no és pre­o­cu­pant, el seu nivell de deute no és el d’abans de la crisi, estan en mode con­ser­va­dor”. Cal ano­tar, pel que fa al glo­bal de l’Estat, que des de la tar­dor del 2009 el sec­tor pri­vat s’ha desen­deu­tat un 26,7%, 581.631 mili­ons d’euros, en dades del Banc d’Espa­nya. De cara a l’any vinent, l’eco­no­mia cata­lana modera el seu crei­xe­ment, arran del con­text inter­na­ci­o­nal, amb un 2,5% per a la Cam­bra de Comerç i un 2,3% per a BBVA Rese­arch. Amb el nou entorn sense la xarxa de segu­re­tat del BCE, podríem patir d’ato­nia? Per a Jaume Puig, que manté con­tacte directe amb les empre­ses, “després d’una pri­mera fase, els anys 2009 i 2010, en què l’empresa estava dedi­cada al paga­ment de deute, i una segona, els anys 2014 i 2015, ara estan en una fase de Capex cons­ci­ent, en què s’inver­teix en el negoci”. Sobre la pari­tat dòlar-euro, tan impor­tant per als expor­ta­dors, Puig estima: “Ara toca, després de deu anys en què s’ha afa­vo­rit l’expor­ta­dor ame­ricà, un dòlar més car, i això vol dir un bon pano­rama per a les nos­tres empre­ses. Tot el que sigui un euro que cotitzi per sota de l’1,165 és bo.” Jus­ta­ment, el fet que el 2019 l’eco­no­mia no creixi com fa un any o dos pot ser motiu de des­fici. Josep Ber­tran, pro­fes­sor de finan­ces d’EAE Busi­ness School, con­si­dera: “Amb la fi dels estímuls, els països del sud resul­ta­ran per­ju­di­cats, ja que, si el BCE deixa de com­prar, les emis­si­ons del deute perifèric s’hau­ran de fer a un preu més ele­vat, i això reper­cu­teix en empre­ses i comu­ni­tats autònomes com Cata­lu­nya, que vol tor­nar als mer­cats.” Cata­lu­nya podria patir, al seu parer, el fet que “l’Estat reper­cu­teixi el tipus més ele­vat del deute en els recur­sos que trans­fe­reix a Cata­lu­nya a través del fons de liqui­di­tat autonòmica (FLA)”. Asse­nyala que una pujada de 100 punts bàsics en el preu del finançament ja pot tenir un impacte nota­ble en el pres­su­post gene­ral, que “en part s’haurà de des­ti­nar a pagar deute”. El pro­fes­sor Ber­tran es plany del fet que “la nos­tra eco­no­mia con­ti­nua sent vul­ne­ra­ble”: “El model és com el del 2007, amb massa pes encara del turisme o la cons­trucció, que pot gene­rar una nova bom­bo­lla immo­biliària. Sí, han tin­gut una rela­tiva com­pen­sació en ocu­pació, però no es pot dir que s’hagi recu­pe­rat del tot.” No són poques les veus que con­si­de­ren que les polítiques expan­si­ves del BCE han rea­ni­mat les anti­gues bom­bo­lles, i així es pot per­ce­bre en una ciu­tat com Bar­ce­lona, on l’entrada de flu­xos de capi­tals s’ha con­cen­trat en el turisme, la cap­tació de ren­des de llo­guers, els preus de l’habi­tatge de segona mà i les ope­ra­ci­ons espe­cu­la­ti­ves als entorns urbans de més valor. Com insis­teix Ber­tran, “els llocs de tre­ball recu­pe­rats són insu­fi­ci­ents, i és feina en pre­cari. S’ha gua­nyat com­pe­ti­ti­vi­tat amb l’eix labo­ral, amb una deflació de sala­ris”. El pre­si­dent de la con­sul­tora de recur­sos humans ICSA, Ernest Poveda, con­firma aquesta impressió i hi afe­geix: “Depe­nem massa dels com­bus­ti­bles fòssils i de l’impuls que ens han donat fins ara els tipus bai­xos, però el preu del petroli ja està pujant i els tipus ho faran aviat. I el mer­cat ens ho farà pagar en ter­mes d’ocu­pació.”