Pors i tremolors
Problemes d’índole global, com la tornada del proteccionisme i l’engreix del deute, fan que molts observadors entrelluquin la possibilitat d’una nova crisi
Els grans bancs globals presenten encara signes de vulnerabilitat
La borsa dels EUA ha estat massa complaent a l’hora de prendre riscos
Mentre uns anoten indicis de desacceleració econòmica, d’altres no s’estan de vessar mals averanys per predir que, deu anys després de la gran recessió d’arrels financeres, els núvols negres d’una altra tempesta global s’albiren a l’horitzó, amb guerres comercials a gran escala o un deute mundial (157 bilions d’euros) que s’engreixa sense aturador.
Els EUA volen aplicar 200 aranzels a les mercaderies xineses, i la Xina n’ha proposat 267 per contrarestar-los. La gran guerra comercial, que segons l’FMI podria tenir un cost de 430.000 milions de dòlars, està servida, o només és postureig? Per al director de GVC Gaesco Gestión, Jaume Puig, “és clar que darrere la guerra comercial el que hi ha és “l’intent de l’administració Trump que empreses industrials xineses localitzin els seus centres productius als EUA, com han fet les empreses japoneses”. Jaume Puig conclou que “si la hipotètica guerra comercial resta un 0,2% al creixement mundial, com diu l’FMI, és que aquesta amenaça no és tal”.
El joc de trump.
No són bons temps per al lliurecanvisme, com considera Josep Bertran, professor de finances d’EAE, que detecta amenaces en el Brexit i en “l’actitud de partits antieuropeistes a la UE que, si accedeixen al poder, volen aplicar polítiques contra el lliure canvi”. En tot cas, la incertesa sobre l’evolució del comerç mundial hi és. Pel que fa a Europa, l’augment d’aranzels als automòbils és una amenaça ben tangible. De moment, es troba congelat, en espera del resultat de les negociacions que estan tenint lloc actualment.
La gran bola.
Joan Tugores catedràtic d’Economia de la UB també creu que la gran preocupació ha de ser el deute mundial: “És veritablement el gran problema, no debades la crisi del 2008 va venir per un excés d’endeutament en un clima d’eufòria.” Al seu parer, “seria bo que l’endeutament es controlés allà on més es genera, com a la Xina, i que es retallessin els fluxos de crèdit, tenint en compte que el deute privat continua augmentant”. Hi ha un cert consens entre els analistes a observar que el gegant asiàtic pot ser una gran font de turbulències a curt termini. Si entra en el joc del proteccionisme de ben segur que, a banda de fer trontollar el comerç mundial, pot fer caure el país en la inestabilitat financera. Caldrà fer un esforç extraordinari de creixement de l’economia, considera Tugores, per tal de reduir la ràtio de deute sobre PIB arreu.
Al bell mig.
El final de les polítiques de generosa liquiditat del quantitative easing (QE) del BCE podrien “ser una bomba a Europa pel cas d’Itàlia, que podria situar totes les economies del sud d’Europa en un punt delicat”, explica Josep Tarradellas, d’EADA, per qui el BCE es pot arribar a enfrontar a un terrible dilema: “No pot permetre una segona crisi però, d’altra banda, estendre el programa d’estímuls seria premiar Itàlia pel seu endeutament imprudent.”
Han passat moltes coses des que va caure Lehman Brothers aquell no gaire llunyà 2008, i una de les més evidents és que hi ha hagut un efecte pendular pel que fa als pesos i contrapresos de l’economia mundial: els països emergents representen actualment un 60% del PIB global, quan aleshores estaven en el 44%. Justament, aquestes economies tenen un problema important amb el seu deute, que a banda d’haver crescut de manera forassenyada, està denominada en dòlars, i han de satisfer venciments a curt termini amb un bitllet verd revalorat, en unes condicions financeres més dures.
Fugida.
Per a un bon grapat d’experts, que el peso argentí o la lira turca hagin perdut més de la meitat del seu valor des de l’inici del 2018, o que les divises de l’Índia, Indonèsia, el Brasil i Sud-àfrica estiguin defallint, representa un risc global evident, el que anomenen un efecte de segona ronda sobre el creixement mundial. Hauran de sortir les institucions multilaterals al rescat?
Darrerament, han sovintejat les crítiques a les borses, a les quals s’ha acusat d’haver estat un xic massa complaents, i de sobreescalfar-se tot i factors com el ritme pla de creixement de la UE i el Japó i les tensions comercials. Les acusacions s’adrecen fonamentalment a la borsa nord-americana, que Jaume Puig admet que “sí que pot haver estat complaent, no pas les altres, però tampoc de manera excessiva”. En el cas dels EUA, hom pot comprovar que la borsa dels EUA, l’índex S&P, en una comparativa de creixement amb el seu PIB, està per sobre en un 24,74%. Cal pensar que pel que fa al conjunt global, el PIB supera en un 16,41% l’índex MSCI World.
Fa un parell de mesos, analistes de JP Morgan mostraven uns models en què es preveia una caiguda dels valors borsaris als EUA del 20%, acompanyat d’un enduriment de les condicions creditícies, fins a 115 punts bàsics, per les pujades de tipus d’interès de la Fed. El mateix Nouriel Roubini, un dels pocs que va veure a venir la crisi del 2008, ha mostrat la seva preocupació perquè, segons afirma, la ràtio preu-guanys a la borsa dels EUA està un 50% per damunt de la mitjana històrica, tot afegint que el capital privat està sobrevalorat i que els mercats de bons, massa cars. Els analistes també recorden que el diferencial de tipus a llarg i curt termini dels bons americans ha començat a créixer, la qual cosa vol dir que el deute no immediat ofereix més benefici que el que el Tresor reclama al mercat per fer front a venciments urgents. Aquest comportament invertit anticipa recessió.
El petroli com a factor de desestabilització
El petroli torna a ser una variable que pot ajudar a provocar una contracció de l’economia mundial. Al llarg dels darrers mesos, ha superat el llistó dels 80 dòlars en algun moment, i això fa témer alguns analistes que, esperonat per factors com la restricció de quotes productives de l’OPEP en un context d’augment de la demanda o l’escalada de les tensions amb l’Iran, la cotització arribi als 100 dòlars. Com reconeix Jaume Puig, “hi ha preocupació entre els empresaris per la possible pujada del preu del petroli i d’altres matèries primeres”. En la seva opinió, la situació es podria considerar realment problemàtica si s’arribés a superar el sostre de 93,6 dòlars per barril. Puig alerta sobre el fet que durant els darrers anys, “el petroli procedent del fracking ha fet de tap perquè no pugés excessivament el preu, però la capacitat de producció d’aquesta via està arribant a la fi”. Alguns mals averanys, com el que ha escampat Merrill Lynch Bank of America, situen l’instant en què el barril depassarà el preu de 100 dòlars en la segona meitat del pròxim exercici.
