L’euro compleix 20 anys
El 2018 s’han complert els 25 anys de funcionament del mercat interior únic de la llavors Comunitat Europea d’1 de gener de 1993 i el primer de gener del 2019 es compleixen 20 anys del naixement de l’euro.
L’euro va néixer per a 12 estats membres de la Comunitat Europea, malgrat que la participació de Grècia es va retardar fins a l’1 de gener del 2002. Després d’aquells 12 membres inicials de la zona euro, s’han unit al grup Eslovènia (l’1 de gener del 2007), Lituània (l’1 de gener del 2007), Malta i Xipre (l’1 de gener del 2008), Eslovàquia (l’1 de gener del 2009), Estònia (l’1 de gener del 2011) i Letònia (l’1 de gener del 2014). Per altra banda, Mònaco, el Vaticà i San Marino, que no en són membres, han estat oficialment autoritzats a emetre monedes d’euro. Mònaco i el Vaticà, l’1 de gener del 2002; Andorra, l’1 de gener del 2014.
Els membres de la Unió Europea que no han entrat a la zona euro són el Regne Unit (ara pendent de sortir de la UE si es produeix el Brexit), Dinamarca (amb flotació coordinada amb l’euro), Suècia i els països que van entrar més tard a la UE: Polònia, Hongria i la República Txeca el 2004; Romania i Bulgària el 2007, i Croàcia el 2013.
Amb totes aquestes incorporacions, amb 19 estats membres, té 341 milions d’habitants i la seva renda global constitueix el 19% del PIB mundial. Però la cosa no queda aquí, perquè els països africans que utilitzen el franc de la Comunitat Financera Africana o de la Comunitat Financera del Pacífic, Mayotte, Saint-Pierre-et-Miquelon o les Comores, van tots ells lligats a l’euro a través del Tresor francès, que és el mateix que passa amb l’escut de Cap Verd lligat a l’euro a través de Portugal i amb el marc de Bòsnia i Hercegovina lligat a l’euro a través d’Alemanya. Per altra banda i sense cap acord, Montenegro i Kosova utilitzen també l’euro.
La moneda única va néixer després de moltes reunions tècniques en què es van discutir els avantatges i els inconvenients de tenir una moneda comuna que compensés el fet que a escala mundial les monedes havien passat a flotar lliurement per la segona esmena del conveni Constitutiu del Fons Monetari Internacional. Després de l’informe Delors es va confirmar la possibilitat d’establir la moneda comuna en la reunió informal dels ministres d’Economia dels països europeus celebrada a l’hotel S’Agaró (el mateix on Josep Tarradellas va signar l’octubre de 1936 el decret de col·lectivitzacions que havia concebut Estanislau Ruiz Ponsetí), fet que va obrir el camí a l’aprovació de l’euro pel Consell Europeu de Madrid del 15 de desembre de 1995.
Moneda rellevant.
En aquests 20 anys d’existència, l’euro ha passat per moments difícils conseqüència de la crisi mundial originada als Estats Units per les subprime i la fallida de Lehman Brothers (de la qual el 2018 s’han complert 10 anys) i s’han produït canvis institucionals importants per corregir les mancances inicials de disseny del sistema euro, al temps que el Banc Central Europeu ha assumit unes accions i funcions que en un principi no s’havien previst.
La unió econòmica i monetària de la UE continua, però, sense haver estat completada com es va veure en la falta d’acords de la Cimera de l’Euro del 14 de desembre del 2018 sobre el fons de garantia de dipòsits, el possible ministre de l’euro o la creació d’un fons monetari europeu o un pressupost ad hoc amb més possibilitats que l’actual mecanisme europeu d’estabilitat intergovernamental. Però, amb l’experiència dels rescats de Grècia, Portugal i Xipre i del rescat bancari espanyol i l’activisme del Banc Central Europeu, l’euro és avui més fort del que era quan es va crear fa 20 anys.
Llàstima que les polítiques d’austeritat que han estat necessàries per evitar els dèficits excessius d’alguns membres de la zona euro hagin donat lloc al fet que la zona tingui un creixement més lent que el de l’economia mundial (creixement del PIB de la zona euro un 8% del 2007 al 2018 comparat al 45% del món o el 18% dels Estats Units).
