Món polaritzat

Comen­cem el 2019 amb la cons­ta­tació d’una tendència de fons: el món es pola­ritza. Arreu del pla­neta emer­gei­xen pro­ble­mes i con­flic­tes resul­tat de visi­ons del món i d’apro­xi­ma­ci­ons cul­tu­rals clara­ment con­tra­po­sa­des. Par­ti­da­ris i detrac­tors de Donald Trump, del Bre­xit, de la immi­gració o de les posi­ci­ons polítiques extre­mes en són clars exem­ples. Ja vaig dedi­car un arti­cle a expli­car el paper dels nous mit­jans soci­als de comu­ni­cació en tota aquesta història (vegeu: “Eco­no­mia 2018: post­ve­ri­tats i veri­tats”). Però avui em cen­traré en els seus fona­ments econòmics. Som-hi?

Pri­mer. Història. Sem­pre la història. Hauríem de fer més cas a la història. Si anem un segle enrere, i sal­vem les distàncies, tro­ba­rem algu­nes simi­li­tuds interes­sants amb la situ­ació actual. Sota l’impuls de la pri­mera (meca­nit­zació i màquina de vapor) i la segona (elec­tri­ci­tat i motor de com­bustió) revo­lució indus­trial, l’eco­no­mia mun­dial va viure una llarga fase d’inte­gració i pros­pe­ri­tat (Belle Époque), que va aca­bar brus­ca­ment amb l’esclat de la Pri­mera Guerra Mun­dial, la crisi del 29 i la Segona Guerra Mun­dial, con­seqüència directa de les dues ante­ri­ors. Igual que avui, el món es va pola­rit­zar. La mala dis­tri­bució de les ren­des gene­ra­des per les revo­lu­ci­ons indus­tri­als i la inte­gració econòmica, la con­seqüent desi­gual­tat social i els fenòmens glo­bals de l’època, com ara l’impe­ri­a­lisme i el colo­ni­a­lisme, van des­per­tar la cobdícia, els naci­o­na­lis­mes extrems i els règims tota­li­ta­ris, i final­ment, la bèstia de la guerra. De poc van ser­vir els crits d’atenció –alguns, des­es­pe­rats– de molts acadèmics i líders soci­als, molts d’ells assas­si­nats o exi­li­ats. La febre es va escam­par com una epidèmia. Resul­tat: cen­te­nars de mili­ons de morts, gene­ra­ci­ons sen­ce­res escapçades i mig món per recons­truir. Per a la reflexió, dos lemes de l’època que els sona­ran: “la democràcia libe­ral és un sis­tema dèbil i anti­quat” i “Ame­rica first (Amèrica pri­mer)”. No va ser fins després de 1945 que es va impo­sar el seny. Europa, que ja havia per­dut l’hege­mo­nia de la geo­política glo­bal, va donar una lliçó al món: el con­tracte social de l’estat del benes­tar. Un inter­canvi pac­tat entre capi­tal i tre­ball: pro­duc­ti­vi­tat per sala­ris i con­di­ci­ons de tre­ball esta­bles. La par­ti­ci­pació activa de l’Estat en l’eco­no­mia: impos­tos per a edu­cació, sani­tat i pen­si­ons. I un procés d’inte­gració econòmica i política: des­lo­ca­lit­zació de sobi­ra­nies naci­o­nals per polítiques d’inte­gració de mer­cats i mobi­li­tat de fac­tors. Corol·lari: Key­nes tenia raó. Quan genera desi­gual­tat, la pola­rit­zació és molt peri­llosa. La regu­lació (orga­nit­zació dels mer­cats) ha de cons­truir meca­nis­mes com­pen­sa­to­ris de la desi­gual­tat. La història ja ens ha demos­trat mol­tes vega­des quins solen ser els efec­tes de menys­te­nir-ho.