Comencem el 2019 amb la constatació d’una tendència de fons: el món es polaritza. Arreu del planeta emergeixen problemes i conflictes resultat de visions del món i d’aproximacions culturals clarament contraposades. Partidaris i detractors de Donald Trump, del Brexit, de la immigració o de les posicions polítiques extremes en són clars exemples. Ja vaig dedicar un article a explicar el paper dels nous mitjans socials de comunicació en tota aquesta història (vegeu: “Economia 2018: postveritats i veritats”). Però avui em centraré en els seus fonaments econòmics. Som-hi?

Primer. Història. Sempre la història. Hauríem de fer més cas a la història. Si anem un segle enrere, i salvem les distàncies, trobarem algunes similituds interessants amb la situació actual. Sota l’impuls de la primera (mecanització i màquina de vapor) i la segona (electricitat i motor de combustió) revolució industrial, l’economia mundial va viure una llarga fase d’integració i prosperitat (Belle Époque), que va acabar bruscament amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la crisi del 29 i la Segona Guerra Mundial, conseqüència directa de les dues anteriors. Igual que avui, el món es va polaritzar. La mala distribució de les rendes generades per les revolucions industrials i la integració econòmica, la conseqüent desigualtat social i els fenòmens globals de l’època, com ara l’imperialisme i el colonialisme, van despertar la cobdícia, els nacionalismes extrems i els règims totalitaris, i finalment, la bèstia de la guerra. De poc van servir els crits d’atenció –alguns, desesperats– de molts acadèmics i líders socials, molts d’ells assassinats o exiliats. La febre es va escampar com una epidèmia. Resultat: centenars de milions de morts, generacions senceres escapçades i mig món per reconstruir. Per a la reflexió, dos lemes de l’època que els sonaran: “la democràcia liberal és un sistema dèbil i antiquat” i “America first (Amèrica primer)”. No va ser fins després de 1945 que es va imposar el seny. Europa, que ja havia perdut l’hegemonia de la geopolítica global, va donar una lliçó al món: el contracte social de l’estat del benestar. Un intercanvi pactat entre capital i treball: productivitat per salaris i condicions de treball estables. La participació activa de l’Estat en l’economia: impostos per a educació, sanitat i pensions. I un procés d’integració econòmica i política: deslocalització de sobiranies nacionals per polítiques d’integració de mercats i mobilitat de factors. Corol·lari: Keynes tenia raó. Quan genera desigualtat, la polarització és molt perillosa. La regulació (organització dels mercats) ha de construir mecanismes compensatoris de la desigualtat. La història ja ens ha demostrat moltes vegades quins solen ser els efectes de menystenir-ho.