Definitivament, l’economia de plataforma ens agafa amb el pas canviat. Després de veure Barcelona col·lapsada per unes protestes i vagues legítimes, però que han estat molt a punt de sortir-se de mare, i després de veure la resposta de la Generalitat al problema, em fa la sensació que hem posat un pedaç que crec que no aguantarà gaire. Vagi per endavant tot el meu respecte a les parts implicades. Amb les coses de menjar, poca broma. Aquestes són les meves reflexions i propostes.

Primer. Hauríem de pensar més en Barcelona. Barcelona té marca global. Barcelona depèn de la seva marca global. Això, que és una realitat, és mèrit de tots. I costa molt més guanyar-la que perdre-la. Carrers col·lapsats, problemes de mobilitat, accions de violència, comerços perjudicats i xarxes enceses no ajuden gaire Barcelona. I si debilitem Barcelona, al final ens debilitem tots plegats, especialment el transport de passatgers que viu directament d’aquesta marca. Ara bé, Barcelona també és de la seva gent. I la seva gent també té drets. Especialment, tot el conjunt de ciutadans, consumidors i treballadors que hem vist, impotents, l’escalada d’una tensió que amb més voluntat, previsió i esforç crec que s’hauria pogut evitar. Ja sé que en la societat de la immediatesa, la polèmica, la confrontació, els tuits i els feaks això és molt demanar. Però, i si la marca Barcelona tingués tuit? Ai si la marca Barcelona tingués tuit...

Segon. Les coses pel seu nom. Ja vaig avançar en un article anterior (vegeu, Capital plataforma o capital col·laboració?) que l’aproximació d’agents i sectors a la qüestió de les plataformes ens portaria problemes. Insisteixo. Els intercanvis econòmics d’usos temporals de béns i serveis de tota mena, i realitzats a través de les plataformes digitals, han arribat per quedar-se. Això és així per diverses raons. Primer, perquè aquest procés massiu de desintermediació de l’economia es fonamenta en uns costos de transacció molt més baixos. Segon, perquè el nombre i la demanda d’usuaris no para de créixer arreu del món. I, tercer, perquè les motivacions pràctiques i d’utilitat, especialment la immediatesa, encaixen molt bé amb aquest nou perfil de consumidor global de plataforma. Els de plataforma són una tipologia nova d’intercanvis econòmics, però que, en la majoria d’ocasions, substitueixen o complementen activitats tradicionals. I, vet aquí, la pregunta clau: intercanvis/productes o activitat/sector? Les VTC fan intercanvis nous, però sobre una activitat tradicional, la del transport de passatgers. Per tant, fonamentar una regulació en base a la idea que les VTC són una activitat econòmica diferenciada del transport de passatgers, del taxi, per mi no és correcte. Si la regulació (llicències, operativa, preu i impostos) del bé i el dret públic a la mobilitat de la ciutadania es fa a través del sector d’activitat, les VTC són sectors d’activitat de transport de viatgers. Una altra cosa seria estructurar una nova regulació de drets públics a través de les tipologies d’intercanvis i de béns/serveis. A mesura que es generalitzin els problemes de l’economia de plataforma, és a dir, a mesura que aquests nous intercanvis vagin entrant en conflicte amb activitats tradicionals (ei, que això només ha fet que començar...), inevitablement haurem d’avançar cap aquí.