Passem d’una cosa a l’altra sense arreglar-ne cap. És clar que el 2009, quan apareix la PAH, en plena bombolla immobiliària, no es van escoltar les nostres demandes, que el 2013 vam recollir a través d’una ILP i amb el suport d’un milió i mig de signatures. Aleshores ja reclamàvem que els habitatges dels bancs de les famílies que no podien pagar la hipoteca passessin a ampliar un parc d’habitatge públic inexistent. En comptes d’això, es va mirar cap a un altre costat i la majoria del PP va desobeir les peticions dels ciutadans.

Una família que no pot pagar el lloguer, amb els informes dels serveis socials que confirmen la seva vulnerabilitat, continua sent desnonada. Tenim l’exemple de països propers com ara Portugal, on tenen una moratòria per als desnonaments de la gent gran, i França, on van prohibir fer desnonaments a l’hivern. És possible si hi ha voluntat política, i fins ara ni el PP ni el PSOE n’han tingut.

Liderem el rànquing de la vergonya, amb 55 desnonaments cada dia, el 65% dels quals són per impagament del lloguer. Són dades que no inclouen els desnonaments en precari, per ocupació, que no paren de créixer i que volem visibilitzar.

Exacte. No tenen cap alternativa. Són a la mesa d’emergència, però el pis no arriba. Busquen ajuts per pagar el lloguer, però no hi poden accedir encara que tinguin nòmina. És la dicotomia entre viure al carrer o ocupar un pis d’un banc, quan la solució és que tant els seus com els dels fons voltor passin, per uns anys, al parc d’habitatge públic.

Generem un espai de confiança perquè no se sentin culpables quan ells són les víctimes d’un sistema en què prevalen els interessos econòmics. Sense la pressió social, res es mou i tots som vulnerables, perquè demà ens podem trobar sense feina i no saber com pagar el lloguer.

Amb la llei 24/2015, a Catalunya es posa fre als desnonaments i als talls de subministrament, però queda curta. Els ajuntaments poden captar cessions de la banca o dels grans tenidors, però s’ha de garantir un lloguer social obligatori a les famílies. Si no es compleix, demanem, com hem fet fa uns dies a Barcelona, que l’Ajuntament actuï i posi sancions –en aquest cas, a CaixaBank– per haver infringit la llei i no haver ofert un lloguer social a dues famílies que van ser desnonades. També l’administració ha de complir per fer el reallotjament digne en casos d’ocupació o petits propietaris. Tenim llistes d’espera quilomètriques.

Molts cops, anant a una pensió, quan tots sabem que no és com tenir un sostre on desenvolupar-te com a persona. Calen més recursos de la Generalitat per forçar els bancs a fer aquestes dacions i generar un canvi de mentalitat. No pot ser que la banca s’hagi rescatat amb 70.000 milions d’euros sense cap contraprestació. És un error i, a escala europea, als bancs això no ha passat. Aquí el govern ho permet. S’hi ha de posar el focus internacional, perquè el missatge que es dona és que aquí s’ha superat la crisi i que no passa res. Al·lucinen quan expliquem que es continuen fent desnonaments cada dia.

Els interessos privats i els lobbies econòmics exerceixen una pressió molt gran, sobre els partits i sobre el sistema judicial.