“Sense pressió social, res es mou i tots som vulnerables”

Pas­sem d’una cosa a l’altra sense arre­glar-ne cap. És clar que el 2009, quan apa­reix la PAH, en plena bom­bo­lla immo­biliària, no es van escol­tar les nos­tres deman­des, que el 2013 vam reco­llir a través d’una ILP i amb el suport d’un milió i mig de sig­na­tu­res. Ales­ho­res ja reclamàvem que els habi­tat­ges dels bancs de les famílies que no podien pagar la hipo­teca pas­ses­sin a ampliar un parc d’habi­tatge públic ine­xis­tent. En comp­tes d’això, es va mirar cap a un altre cos­tat i la majo­ria del PP va deso­beir les peti­ci­ons dels ciu­ta­dans.

Una família que no pot pagar el llo­guer, amb els infor­mes dels ser­veis soci­als que con­fir­men la seva vul­ne­ra­bi­li­tat, con­ti­nua sent des­no­nada. Tenim l’exem­ple de països pro­pers com ara Por­tu­gal, on tenen una moratòria per als des­no­na­ments de la gent gran, i França, on van pro­hi­bir fer des­no­na­ments a l’hivern. És pos­si­ble si hi ha volun­tat política, i fins ara ni el PP ni el PSOE n’han tin­gut.

Lide­rem el rànquing de la ver­go­nya, amb 55 des­no­na­ments cada dia, el 65% dels quals són per impa­ga­ment del llo­guer. Són dades que no inclo­uen els des­no­na­ments en pre­cari, per ocu­pació, que no paren de créixer i que volem visi­bi­lit­zar.

Exacte. No tenen cap alter­na­tiva. Són a la mesa d’emergència, però el pis no arriba. Bus­quen ajuts per pagar el llo­guer, però no hi poden acce­dir encara que tin­guin nòmina. És la dico­to­mia entre viure al car­rer o ocu­par un pis d’un banc, quan la solució és que tant els seus com els dels fons vol­tor pas­sin, per uns anys, al parc d’habi­tatge públic.

Gene­rem un espai de con­fiança perquè no se sen­tin cul­pa­bles quan ells són les vícti­mes d’un sis­tema en què pre­va­len els interes­sos econòmics. Sense la pressió social, res es mou i tots som vul­ne­ra­bles, perquè demà ens podem tro­bar sense feina i no saber com pagar el llo­guer.

Amb la llei 24/2015, a Cata­lu­nya es posa fre als des­no­na­ments i als talls de sub­mi­nis­tra­ment, però queda curta. Els ajun­ta­ments poden cap­tar ces­si­ons de la banca o dels grans teni­dors, però s’ha de garan­tir un llo­guer social obli­ga­tori a les famílies. Si no es com­pleix, dema­nem, com hem fet fa uns dies a Bar­ce­lona, que l’Ajun­ta­ment actuï i posi san­ci­ons –en aquest cas, a Cai­xa­Bank– per haver infrin­git la llei i no haver ofert un llo­guer social a dues famílies que van ser des­no­na­des. També l’admi­nis­tració ha de com­plir per fer el rea­llot­ja­ment digne en casos d’ocu­pació o petits pro­pi­e­ta­ris. Tenim llis­tes d’espera qui­lomètri­ques.

Molts cops, anant a una pensió, quan tots sabem que no és com tenir un sos­tre on desen­vo­lu­par-te com a per­sona. Calen més recur­sos de la Gene­ra­li­tat per forçar els bancs a fer aques­tes daci­ons i gene­rar un canvi de men­ta­li­tat. No pot ser que la banca s’hagi res­ca­tat amb 70.000 mili­ons d’euros sense cap con­tra­pres­tació. És un error i, a escala euro­pea, als bancs això no ha pas­sat. Aquí el govern ho per­met. S’hi ha de posar el focus inter­na­ci­o­nal, perquè el mis­satge que es dona és que aquí s’ha superat la crisi i que no passa res. Al·luci­nen quan expli­quem que es con­ti­nuen fent des­no­na­ments cada dia.

Els interes­sos pri­vats i els lob­bies econòmics exer­cei­xen una pressió molt gran, sobre els par­tits i sobre el sis­tema judi­cial.