La qüestió migratòria
La qüestió migratòria no és nova, però últimament està tenint molta presència en els mitjans i en les xarxes socials.
El dilluns 1 d’abril la Generalitat va organitzar una reunió en què tots els partits polítics van pactar no utilitzar la qüestió migratòria en la batalla electoral el dia següent que el papa Francesc acordés una entrevista a Jordi Évole en què va invitar a la solidaritat i a evitar la xenofòbia de què fins i tot fan gala alguns partits polítics nacionalistes i populistes. Per altra banda, el nou president de Mèxic, López Obrador, va demanar que Espanya demanés perdó pel suposat mal que l’emigració i la colonització espanyola van suposar per a la població indígena precolombina mexicana, malgrat que Espanya va introduir a Mèxic la civilització en contra de les pràctiques esclavistes i de sacrificis humans que es practicaven abans de l’arribada d’Hernán Cortés.
I si tot això lliga amb la qüestió migratòria cal també recordar que una part de les desavinences a la Unió Europea actual lliga amb les discrepàncies entre els governs europeus respecte al tracte a donar als refugiats i als immigrants. Tampoc és sobrer recordar que un dels motius del Brexit té arrels en el refús del Regne Unit d’acceptar l’arribada d’immigrants d’altres països.
El tema migratori tindrà impacte sobre les eleccions al Parlament Europeu de finals de maig, atès que els partits ultranacionalistes i xenòfobs que fins ara havien tingut un pes reduït veuran un augment pel debat migratori.
Si fins a la Primera Guerra Mundial, esclatada el 1914, la gent circulava pel món lliurement i les estadístiques ens diuen que 50 milions d’europeus van anar a trobar feina als països americans que llavors estaven en plena expansió. Molt lluny, doncs, del que proposa el president Donald Trump, entestat –en contra del propi Congrés- a construir un mur a la frontera mexicana.
Aquest aspecte internacional de les migracions està en primera plana els últims anys com a conseqüència de les guerres derivades de la Primavera Àrab, sobretot a Líbia i Síria. I també per l’impacte mediàtic que s’ha produït com a conseqüència dels morts registrats a la Mediterrània pels naufragis o, inclús, per les barreres introduïdes per certs països en contra dels immigrants, malgrat que algunes administracions s’han fixat que Europa necessita els immigrants joves per contrarestar la manca de creixement vegetatiu de la població.
Progrés tecnològic.
Estudis sobre el comportament sobre les polítiques públiques ens diuen també que una part de la població rebutja que es prenguin mesures d’augment de l’estat del benestar perquè es pensa que això tindrà un cost elevat que pagaran els contribuents autòctons, mentre que els grans beneficiaris d’aquestes polítiques públiques (sanitat, educació, etc.) seran majoritàriament els immigrants i les seves famílies.
I, si tot això ha disparat moltes alarmes polítiques i econòmiques en molts països de l’OCDE, en el cas espanyol la qüestió migratòria s’ha complicat pel descontentament de molts pobles de l’Espanya interior per la despoblació que s’està produint per les migracions massives per anar a les grans ciutats, on les famílies troben possibilitats de feina, d’enriquiment cultural, de formació per als seus fills i d’assistència social i sanitària per a la gent gran.
Potser caldrà demanar-nos, en el cas espanyol, si no es podria intentar repoblar l’Espanya interior despoblada amb els immigrants que venen de països pobres o de països amb conflictes polítics, socials i fins i tot religiosos: caldrà que el govern que surti de les eleccions generals del 28 d’abril s’ho plantegi.
