Economia ‘tasca massiva’
Al bell mig d’un cicle electoral, i tal com està el país, ja entenc que és difícil sortir del brogit i la problemàtica política nacional. Tot i això, i fent un cop d’ull als programes electorals dels partits polítics, novament trobo a faltar reflexió i propostes a propòsit dels canvis radicals que la tecnologia està generant sobre l’economia i el treball i, de retruc, sobre l’articulació social. Deu ser un signe dels nous temps que vivim, en què la urgència i la immediatesa sembla que se situen per sobre de la importància i la reflexió pausada. Crec, però, que sense un diagnòstic clar dels efectes econòmics i socials del procés de transformació digital, i sobretot sense posicionaments clars i propostes de política pública efectives, els partits van coixos d’estratègia per a un futur i uns canvis radicals que cada vegada estan més a prop. Som-hi?
Primer. A partir de la investigació sobre les revolucions industrials, és a dir, el conjunt de canvis disruptius en la tecnologia (tecnologies d’utilitat o propòsit general) i en l’estructura econòmica (paradigmes tecnoeconòmics o cicles econòmics de llarga durada) que s’interconnecten amb canvis socials i culturals de primer ordre, els economistes hem extret una lliçó significativa. En cadascuna de les tres revolucions industrials que hi ha hagut fins ara, un factor o un conjunt de factors productius s’han consolidat com a noves fonts de la productivitat i del creixement econòmic, del canvi competencial del treball i de l’estructura social.
Segon. Aquests factors no són mai la tecnologia sobre la qual se sustenta el canvi econòmic. Per exemple, en la primera o segona revolució industrial parlem d’economia industrial (fabril), en lloc de l’economia de la màquina de vapor o de l’electricitat. De la mateixa manera, en la tercera revolució industrial parlem d’economia de la informació o del coneixement, en lloc d’economia de les TIC o d’economia digital. En tots tres casos la tecnologia de propòsit general ha determinat convergències tecnològiques (la tecnologia com a plataforma de canvi), complementarietats innovadores, millores d’eficiència (productivitat total dels factors), avenços del creixement econòmic i, fins i tot, l’aparició de nous sectors d’activitat. L’efecte multiplicador, però, de la generació de nous factors de productivitat afegida, s’assoleix quan els béns i serveis generats per l’aplicació econòmica de la nova onada tecnològica són emprats per a la resta d’activitats econòmiques, i interaccionen amb els factors productius tradicionals, els models de negoci, les estructures de mercat i l’organització de l’economia.
Irrupció.
Quart. Si les tecnologies de la segona onada digital es poden convertir en la base material de la quarta revolució industrial, quins seran els seus factors productius clau? Encara és molt aviat per respondre a aquesta pregunta fonamental, però ja podem començar a intuir que ens dirigim cap a la importància decisiva de les tasques (tasks) i microtasques (micro-tasks). L’economia i la societat multitasca o tasca massiva, enteses com la nova fase històrica del capitalisme, en què les fonts de productivitat s’assoleixen a través de la fragmentació en tasques de la producció i el treball, repta l’economia política en molts sentits. Avui, les persones ja són una funció de producció, de manera que la majoria de tasques o microtasques que realitzen a la seva feina interactuen amb la tecnologia, que en substitueix algunes i en complementa d’altres. Precisament, és en aquest joc de substitucions i complementarietats, resultat de la reducció dels costos de transacció, de la dilució dels rols tradicionals dels agents econòmics, i de les millores d’eficiència, on està el quid de la qüestió.
I, cinquè. Preguntes: veurem impassibles aquest procés de “plataformització” i “reorganització” de l’economia? Assumirem un treball fragmentat i incert? Permetrem que la substitució superi àmpliament les complementarietats entre tecnologia i treball? Catalunya necessita un pla estratègic. I, el necessita ara.
