Al bell mig d’un cicle electoral, i tal com està el país, ja entenc que és difícil sortir del brogit i la problemàtica política nacional. Tot i això, i fent un cop d’ull als programes electorals dels partits polítics, novament trobo a faltar reflexió i propostes a propòsit dels canvis radicals que la tecnologia està generant sobre l’economia i el treball i, de retruc, sobre l’articulació social. Deu ser un signe dels nous temps que vivim, en què la urgència i la immediatesa sembla que se situen per sobre de la importància i la reflexió pausada. Crec, però, que sense un diagnòstic clar dels efectes econòmics i socials del procés de transformació digital, i sobretot sense posicionaments clars i propostes de política pública efectives, els partits van coixos d’estratègia per a un futur i uns canvis radicals que cada vegada estan més a prop. Som-hi?

Primer. A partir de la investigació sobre les revolucions industrials, és a dir, el conjunt de canvis disruptius en la tecnologia (tecnologies d’utilitat o propòsit general) i en l’estructura econòmica (paradigmes tecnoeconòmics o cicles econòmics de llarga durada) que s’interconnecten amb canvis socials i culturals de primer ordre, els economistes hem extret una lliçó significativa. En cadascuna de les tres revolucions industrials que hi ha hagut fins ara, un factor o un conjunt de factors productius s’han consolidat com a noves fonts de la productivitat i del creixement econòmic, del canvi competencial del treball i de l’estructura social.

Segon. Aquests factors no són mai la tecnologia sobre la qual se sustenta el canvi econòmic. Per exemple, en la primera o segona revolució industrial parlem d’economia industrial (fabril), en lloc de l’economia de la màquina de vapor o de l’electricitat. De la mateixa manera, en la tercera revolució industrial parlem d’economia de la informació o del coneixement, en lloc d’economia de les TIC o d’economia digital. En tots tres casos la tecnologia de propòsit general ha determinat convergències tecnològiques (la tecnologia com a plataforma de canvi), complementarietats innovadores, millores d’eficiència (productivitat total dels factors), avenços del creixement econòmic i, fins i tot, l’aparició de nous sectors d’activitat. L’efecte multiplicador, però, de la generació de nous factors de productivitat afegida, s’assoleix quan els béns i serveis generats per l’aplicació econòmica de la nova onada tecnològica són emprats per a la resta d’activitats econòmiques, i interaccionen amb els factors productius tradicionals, els models de negoci, les estructures de mercat i l’organització de l’economia.