L’assassí era un llop solitari neonazi o rere el crim hi ha una xarxa radical que actua amb impunitat? La pregunta sacseja Alemanya des que, fa una setmana, es va detenir un neonazi, Stephan Ernst, de 45 anys, com a presumpte autor de l’assassinat de Walter Lübcke, un polític conservador defensor de l’acollida de refugiats. Se sabia que Lübcke havia estat assetjat pels ultres des que en un acte públic, el 2015, va defensar la decisió de Merkel de mantenir obertes les fronteres enmig de la crisi migratòria. A la notícia de la seva mort, el 2 de juny, d’un tret al cap disparat de molt a la vora, a la terrassa de casa seva i de matinada, van seguir missatges pels canals neonazis per celebrar-la.

“Cal combatre l’extremisme dretà des de l’arrel i sense tabús. Si no ho fem, estarem perdent tota la credibilitat”, va dir dissabte Merkel, en un acte multitudinari de l’Església evangèlica alemanya. “Del discurs extremista hi ha qui passa a la incitació a l’odi; de la incitació a l’odi hi ha qui passa al crim”, havia dit, uns dies abans, el president del país, Frank-Walter Steinmeier, un altre orador de la trobada evangèlica. El congrés d’aquesta església –la comunitat religiosa majoritària a Alemanya, junt amb la catòlica, amb 21 milions de seguidors cadascuna– acostuma a convidar oradors de tot l’espectre parlamentari, menys de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD). Els organitzadors la van excloure, no com a resultat del cas Lübcke, sinó perquè consideraven que el congrés no podia esdevenir pantalla per a agitadors polítics.

Rere les condemnes per l’assassinat de Lübcke –un home de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel– hi ha la sospita que l’estament policial, un cop més, ha fallat. Ernst, l’assassí, havia estat fitxat com a extremista violent els anys vuitanta i noranta i el 1993 –un any després de la primera gran onada migratòria dels Balcans– va atacar una casa de refugiats. Però després va deixar de ser considerat un “neonazi actiu”. La televisió pública ARD informa, però, que era en contacte amb organitzacions de radicals violents com ara Combat 18, il·legalitzada. Se’l relaciona, a més, amb l’anomenada Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), un grup de tres neonazis que, entre el 2000 i el 2007, van matar nou immigrants i una policia. L’existència del grup va sortir a la llum el 2011, arran del suïcidi de dos membres del grup, assetjats per la policia després d’atracar un banc. El cas de la NSU va ser una “vergonya” –en paraules, aleshores, de Merkel– que va desfermar un seguit de relleus en els serveis secrets i tota sèrie de promeses de no tornar a fallar en el futur.

Lübcke era en una llista de 10.000 objectes o persones considerats “objectius potencials” de la NSU, assegura ara el setmanari Der Spiegel. El grup va quedar desmantellat el 2011. És a dir, quatre anys abans que arrenqués el setge ultra “conegut” contra el polític. L’única supervivent de la NSU, Beate Zschäpe, compleix condemna a cadena perpetua. Sembla que, morts dos dels seus llops, i amb el tercer membre a la presó, no s’ha acabat la ràbia. I que els errors o connivències policials no va acabar amb els assassinats dels nou immigrats, de què un al land de Hesse, on Lübcke exercia com a polític.