Amb molta tranquil·litat perquè en realitat és un problema polític.

Era cantat que cauria en plena campanya electoral.

És una manipulació interessada de la justícia. Els convenia la notícia de la petició de Carles Puigdemont. I una setmana després l’altra per continuar alimentant el discurs que la justícia espanyola és fantàstica i meravellosa. És una vergonya jurídica com es manipulen les eines de cooperació judicial a la Unió Europea.

Estic convençut que sí. Ens coneix des del novembre del 2017, ens va retrobar el maig del 2018 i avui un altre cop. Ell també deu tenir ganes de generar una sentència i posar fi a l’euroordre. Aquest cas és una despesa per als tribunals belgues que es paga amb diners públics. Les euroordres també generen una despesa econòmica per a Bèlgica.

A la primera extradició ens reclamaven per uns sis delictes. A la del maig del 2018, que no va entrar a tràmit, només n’hi havia tres o quatre. Ara en el meu cas només em demanen per malversació. Dels sis delictes de què presumptament jo soc culpable, ara només n’ha quedat un.

És clar. Tampoc s’entén quin tipus de malversació em demanen. Als presos condemnats per malversació se’ls atribueix aquest delicte en considerar-lo medial per poder cometre la sedició. Però a mi no se m’acusa d’aquest darrer crim i, per tant, el desfalc no seria medial.

No hi ha cap factura pagada.

És una intervenció que fa la Guàrdia Civil a Unipost de Terrassa que tenia per distribuir saques de correus pel referèndum de l’1-O. Hi van trobar cinc factures proforma, que és com un pressupost i no té cap valor jurídic. Unipost no va fer la feina i no ha facturat ni cobrat. Per tant, no hi ha malversació. Si suposem que organitzar un referèndum és delicte, ni en aquest supòsit jo hauria comès cap delicte.

Vuit anys de presó. Imagina’t el que pretenen. Però l’acusació de malversació és molt feble jurídicament, no s’aguanta per enlloc. És una vergonya.

La malversació no és delicte aquí perquè no hi ha lucre. Si un polític malgasta diners públics, no és un crim, en tot cas ho fa malament i a la següent convocatòria electoral la gent no el vota i s’ha acabat el problema.

Els quedarà per sempre la mala fama de manipular les euroordres per als interessos dels jutges i els polítics.

Si les notícies jurídiques a Luxemburg, Bèlgica i Estrasburg són bones i avancem, el procés a Catalunya estarà més reforçat.

No. Jo prefereixo enllestir-ho, guanyar-ho i tancar l’expedient. Llevat que si aturen el cas per la immunitat de Puigdemont i Comín, Espanya la retiri.

Si Espanya l’acabés retirant, em quedaria penjat en un núvol estrany.

Si el govern espanyol no té cap intenció de dialogar, d’alliberar tots els presos i els querellats per haver-se manifestat i de deixar tornar els de l’exili, el futur és guanyar-ho als tribunals. Primer negant l’extradició i després amb un recurs sobre drets humans a Estrasburg. Això podrien ser dos, tres, quatre anys més, els que siguin, però prefereixo lluitar judicialment vuit anys lliure que empresonat.

Vaig comparèixer per videodeclaració des del Palau de Justícia de Brussel·les davant la jutgessa d’instrucció del tribunal penal d’Osca. El fiscal ens demana a Santi Vila i a mi per un delicte de desobediència, que implicaria un màxim d’11 mesos d’inhabilitació i una multa de 6.000 euros.

Estem pendents de la data del judici. Compto poder seguir-ho personat a través del meu advocat com fins ara i si cal que declari ho tornaré a fer per videoconferència. Esperem guanyar i que no ens condemnin per desobediència i multa perquè sempre fa mal.

És la incongruència d’administrar la justícia de forma diferent. A la causa de l’1-O no volien que declaréssim a distància perquè ens volien tancats a la presó. Com que ja pressuposaven que buscaven un delicte molt alt i que seríem culpables per això no ens deixaven. El dret a la presumpció d’innocència el tenim vulnerat.

No, perquè em reclamen només per desobediència i no comporta presó.

Exactament. Si puc declarar a distància al tribunal penal d’Osca, per què no podia declarar al de Madrid?