Últimament s’està traslladant la idea que el món camina cap a un increment accelerat de la desigualtat i que aquesta està sortint de mare. Hi ha moltes dades i investigacions que així ho justifiquen. Fins aquí, res a dir. Ara bé, en paral·lel, també s’està imposant la idea que la desigualtat, en si mateixa, és dolenta i que cal lluitar contra ella. Que cal caminar cap a una economia, i per tant una societat, més igualitària. Aquest discurs, que també cala en molts ambients acadèmics de l’àmbit social, és preocupant, poc precís i, fins i tot, perillós. Encara em sorprèn més que molts dels meus col·legues economistes no només no diguin res en contra d’aquesta moda, sinó que l’encaixin sense més dilació. Protesto enèrgicament contra aquesta visió tan simplista de la desigualtat.

I, per fer-ho, utilitzaré arguments de l’economia i un exemple recent, molt emprat en aquesta darrera campanya electoral: a Espanya tres persones –la família Ortega, Amancio i la seva filla Sandra (Inditex), i Joan Roig (Mercadona)– tenen més diners que el 30% de la població espanyola, equivalent al conjunt de la població de Catalunya i Madrid. Diuen les cròniques que això no pot ser i que directament cal evitar-ho. L’argument crida prou l’atenció: és intolerable que tres persones tinguin més diners (renda i riquesa) que gairebé 13 milions de persones. Però, és tot tan fàcil com això? Què en diu l’economia? Som-hi?

Primera tesi: abans que bona o dolenta, la desigualtat és necessària. Un dels processos bàsics, per no dir el procés bàsic, de l’activitat econòmica és l’activitat de producció. Perquè hi hagi activitat de producció cal un pas previ: la inversió. I, a través del flux inversió-finançament, les empreses, noves o ja creades, desenvolupen idees i projectes de negoci. En termes més econòmics, el procés d’acumulació de capital es basa en la desigualtat de rendes, necessària per fer la inversió directa o per obtenir finançament. Sense desigualtat de rendes no hi ha capacitat d’inversió i, per tant, tampoc hi ha activitat econòmica. El mateix argument també val per a la resta de capitals no físics, com ara els capitals emprenedor, directiu, tecnològic, humà, organitzatiu i social, entre d’altres. Perquè una iniciativa de negoci funcioni les desigualtats de capitals són imprescindibles. S’imaginen una empresa on tots els seus socis capitalistes tinguessin el mateix capital físic? I on tots els seus directius i treballadors tinguessin els mateixos capitals no físics, és a dir les mateixes competències de negoci i treball? A partir de quins criteris es produiria l’especialització i la divisió de funcions? Com es generaria el valor? Algú coneix o sap d’una empresa o d’una organització com aquesta?

Segona tesi: el problema no és la desigualtat, és la intensitat de la desigualtat. Espero que ja hagi quedat clar que el problema no és mai la desigualtat en si mateixa, el problema està relacionat amb la desigualtat relativa. És a dir, la intensitat de les desigualtats. Ja fa temps que els economistes sabem, una altra cosa és si ho volem recordar i per què s’està oblidant, que l’economia per funcionar necessita determinats nivells de desigualtat. Per no complicar l’exposició, algunes dades il·lustratives referides només a les desigualtats de renda i de riquesa. En l’època amb menys desigualtats de la història econòmica computable, és a dir, en l’edat d’or del creixement, el període comprès entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la primera crisi del petroli, l’estructura dels nivells d’ingressos (salaris) a la majoria de països d’Europa es distribuïa com segueix: el 10% dels treballadors amb més ingressos acumulaven entre un 25 i un 30% del total de la massa salarial, i el 50% dels treballadors amb menys ingressos acumulaven al voltant del 30% de la massa salarial. Aquesta distribució, que ha empitjorat notablement a l’inici del segle XXI, actualment se situa com segueix: el 10% dels treballadors rics reben uns salaris situats al voltant del 35% de tota la massa salarial, i el 50% dels treballadors pobres reben un volum de salaris entre el 20% i el 25% del total. Pel que fa a la riquesa: en l’edat d’or del creixement el 10% dels més rics posseïa al voltant del 50% de la riquesa nacional. Avui, aquest percentatge ha crescut fins a xifres properes al 60%. Com veuen, la desigualtat d’ingressos ha crescut però, el problema de veritat, el tenim amb l’avenç espectacular de la desigualtat de riquesa. El 50% dels més pobres no posseeix gairebé rés, amb xifres situades entre el 5% i el 10% de la riquesa nacional.

I tercera tesi: per reduir la intensitat en desigualtat, les economies han de créixer per sobre de la retribució dels capitals (Piketty dixit). I perquè això passi s’han de fer tres coses. Primer, garantir la igualtat d’oportunitats, l’única dimensió en què la desigualtat absoluta és intolerable. Segon, garantir les desigualtats en l’acumulació i la inversió de capitals. I, tercer, reduir la intensitat de la desigualtat en la distribució d’ingressos i, sobretot, de riquesa. En altres paraules, impostos progressius (gestió de la intensitat de la desigualtat) i polítiques d’oferta (gestió de la desigualtat) coordinats. No hi ha rés més injust que la igualtat, també en la política pública.