Confrontem aquest final d’any i l’inici del proper a l’expectativa. La incertesa política genera incertesa econòmica i els senyals que s’emeten venen carregats de frivolitat i populisme. Podríem ser optimistes perquè la resiliència que demostren l’economia espanyola i la catalana és admirable, però tenen un límit i els núvols negres que la política s’encarrega d’apropar-nos són cada cop més amenaçadors.

En l’àmbit estatal les dues alternatives que se’ns presenten –no investidura i més provisionalitat o bé un pacte de govern amb UP– són igualment preocupants. De l’acord de govern “exprés” de gran vaguetat que varen signar Iglesias i Sánchez podem extreure’n poques deduccions, però el que es va filtrant de les possibles concessions del PSOE als seus aliats hauria de generar alarmisme. Atesa la popularitat de les pujades nominals d’impostos per a “rendes altes”, sens dubte estem abocats a algunes d’aquestes, que, òbviament, contribuiran a l’alentiment econòmic en curs. Generaran a ben segur deslocalitzacions personals i empresarials, i frenaran consum i inversions, però són mesures inicialment ben rebudes que l’electoralisme dominant no deixarà escapar. A més, caldrà veure si creixerà la recaptació que hauria de donar més recursos per a certes polítiques socials que de ben segur els necessitarien. Si no fos així podríem –ara ja clarament- infringir tots els topalls de dèficit que ens marquen a Europa i retornar a situacions perilloses en l’àmbit del finançament públic i privat que tant havia costat de deixar enrere.

Però més preocupant encara pot ser el decidit desig d’intervencionisme que destil·la UP des de la seva fundació i, per sobre de tot, la voluntat de regular els preus, un important mantra del socialisme ortodox com el del partit de Pablo Iglesias i que ara voldran posar en pràctica. Un dels elements més inquietants del pròxim pacte de govern seria el possible control dels preus dels lloguers com a resposta –de ben segur errònia- a l’evident encariment del cost del lloguer amb relació a les rendes d’àmplies capes de la població. Un seriós problema que mereix aportar-hi solucions però que té un alt risc que l’acció del futur govern l’empitjori. Estem parlant d’una qüestió molt comuna en les grans ciutats occidentals i l’evidència empírica és que, usualment si es controlen els preus dels lloguers, acaben creixent ràpidament i s’acaba aconseguint a mitjà termini l’efecte exactament contrari al que es buscava via reducció de l’estoc d’habitatges de lloguer. S’optarà per aquesta intervenció fàcil per populisme i per frivolitat. Les mesures que sí que podrien funcionar són d’aplicació més complicada i reben menys ovacions perquè costen d’explicar i d’entendre. Són aquelles que, al contrari del control de preus, poden generar més oferta d’habitatges en lloguer com per exemple donar més seguretat als arrendadors i arrendataris, fomentar que es posi en lloguer el gran parc d’habitatges buits, generar més sòl finalista i agilitzar desnonaments. Si aquests afecten persones amb escassa capacitat adquisitiva, la solució ha de ser una prestació per poder pagar el lloguer que eviti desnonaments però mai pel regressiu sistema actual que l’encareix. Faria bé el pròxim govern de llegir les recomanacions d’un molt recent informe de Fedea redactat per M.A. López García sobre política d’habitatges, si bé dubto que en facin una interpretació correcta.

Si volen llegir el conte de la lletera en versió política, el darrer programa d’Unides Podem és una meravella, si bé també l’exemple més determinat de l’oblit aritmètic tan comú en els partits polítics. Un oblit que en ocasions estem temptats de pensar que no és desmemòria sinó mala fe o si es vol populisme en estat pur. Sumin les promeses del programa: la gratuïtat de les universitats en graus i mestratges i la de l’ensenyament de 0 a 3 anys, la reducció dràstica de la factura de la llum per a tothom via una empresa pública d’energia, la creació de 400.000 llocs de feina per a la dependència, l’augment de les pensions, una renda bàsica que pot arribar a 2.000 euros/mes, la inclusió de l’odontologia en una sanitat amb més finançament sense llistes d’espera, un pla global per multiplicar els serveis de l’Espanya “buida” i preus controlats o subvencionats per al sector agrari, l’habitatge i el transport. En definitiva, els autors d’un document tan desitjable com aberrant s’asseuran en el govern de l’Estat i voldran no decebre els seus votants. Seria bo que, des de Catalunya, aquells que poden fer possible aquest executiu tinguessin en compte aquests aspectes junt a les seves demandes de taules de negociació. Els catalans som encara ciutadans espanyols que serem governats pels que afirmen sense avergonyir-se que tot això és possible.