Perspectives frívoles i populistes per a la política

Con­fron­tem aquest final d’any i l’inici del pro­per a l’expec­ta­tiva. La incer­tesa política genera incer­tesa econòmica i els senyals que s’eme­ten venen car­re­gats de fri­vo­li­tat i popu­lisme. Podríem ser opti­mis­tes perquè la resiliència que demos­tren l’eco­no­mia espa­nyola i la cata­lana és admi­ra­ble, però tenen un límit i els núvols negres que la política s’encar­rega d’apro­par-nos són cada cop més amenaçadors.

En l’àmbit esta­tal les dues alter­na­ti­ves que se’ns pre­sen­ten –no inves­ti­dura i més pro­vi­si­o­na­li­tat o bé un pacte de govern amb UP– són igual­ment pre­o­cu­pants. De l’acord de govern “exprés” de gran vague­tat que varen sig­nar Igle­sias i Sánchez podem extreure’n poques deduc­ci­ons, però el que es va fil­trant de les pos­si­bles con­ces­si­ons del PSOE als seus ali­ats hau­ria de gene­rar alar­misme. Atesa la popu­la­ri­tat de les puja­des nomi­nals d’impos­tos per a “ren­des altes”, sens dubte estem abo­cats a algu­nes d’aques­tes, que, òbvi­a­ment, con­tri­bui­ran a l’alen­ti­ment econòmic en curs. Gene­ra­ran a ben segur des­lo­ca­lit­za­ci­ons per­so­nals i empre­sa­ri­als, i fre­na­ran con­sum i inver­si­ons, però són mesu­res ini­ci­al­ment ben rebu­des que l’elec­to­ra­lisme domi­nant no dei­xarà esca­par. A més, caldrà veure si crei­xerà la recap­tació que hau­ria de donar més recur­sos per a cer­tes polítiques soci­als que de ben segur els neces­si­ta­rien. Si no fos així podríem –ara ja clara­ment- infrin­gir tots els topalls de dèficit que ens mar­quen a Europa i retor­nar a situ­a­ci­ons peri­llo­ses en l’àmbit del finançament públic i pri­vat que tant havia cos­tat de dei­xar enrere.

Però més pre­o­cu­pant encara pot ser el deci­dit desig d’inter­ven­ci­o­nisme que des­til·la UP des de la seva fun­dació i, per sobre de tot, la volun­tat de regu­lar els preus, un impor­tant man­tra del soci­a­lisme orto­dox com el del par­tit de Pablo Igle­sias i que ara vol­dran posar en pràctica. Un dels ele­ments més inqui­e­tants del pròxim pacte de govern seria el pos­si­ble con­trol dels preus dels llo­guers com a res­posta –de ben segur errònia- a l’evi­dent enca­ri­ment del cost del llo­guer amb relació a les ren­des d’àmplies capes de la població. Un seriós pro­blema que mereix apor­tar-hi solu­ci­ons però que té un alt risc que l’acció del futur govern l’empit­jori. Estem par­lant d’una qüestió molt comuna en les grans ciu­tats occi­den­tals i l’evidència empírica és que, usu­al­ment si es con­tro­len els preus dels llo­guers, aca­ben crei­xent ràpida­ment i s’acaba acon­se­guint a mitjà ter­mini l’efecte exac­ta­ment con­trari al que es bus­cava via reducció de l’estoc d’habi­tat­ges de llo­guer. S’optarà per aquesta inter­venció fàcil per popu­lisme i per fri­vo­li­tat. Les mesu­res que sí que podrien fun­ci­o­nar són d’apli­cació més com­pli­cada i reben menys ova­ci­ons perquè cos­ten d’expli­car i d’enten­dre. Són aque­lles que, al con­trari del con­trol de preus, poden gene­rar més oferta d’habi­tat­ges en llo­guer com per exem­ple donar més segu­re­tat als arren­da­dors i arren­da­ta­ris, fomen­tar que es posi en llo­guer el gran parc d’habi­tat­ges buits, gene­rar més sòl fina­lista i agi­lit­zar des­no­na­ments. Si aquests afec­ten per­so­nes amb escassa capa­ci­tat adqui­si­tiva, la solució ha de ser una pres­tació per poder pagar el llo­guer que eviti des­no­na­ments però mai pel regres­siu sis­tema actual que l’enca­reix. Faria bé el pròxim govern de lle­gir les reco­ma­na­ci­ons d’un molt recent informe de Fedea redac­tat per M.A. López García sobre política d’habi­tat­ges, si bé dubto que en facin una inter­pre­tació cor­recta.

Si volen lle­gir el conte de la lle­tera en versió política, el dar­rer pro­grama d’Uni­des Podem és una mera­ve­lla, si bé també l’exem­ple més deter­mi­nat de l’oblit aritmètic tan comú en els par­tits polítics. Un oblit que en oca­si­ons estem temp­tats de pen­sar que no és des­memòria sinó mala fe o si es vol popu­lisme en estat pur. Sumin les pro­me­ses del pro­grama: la gratuïtat de les uni­ver­si­tats en graus i mes­trat­ges i la de l’ense­nya­ment de 0 a 3 anys, la reducció dràstica de la fac­tura de la llum per a tot­hom via una empresa pública d’ener­gia, la cre­ació de 400.000 llocs de feina per a la dependència, l’aug­ment de les pen­si­ons, una renda bàsica que pot arri­bar a 2.000 euros/mes, la inclusió de l’odon­to­lo­gia en una sani­tat amb més finançament sense llis­tes d’espera, un pla glo­bal per mul­ti­pli­car els ser­veis de l’Espa­nya “buida” i preus con­tro­lats o sub­ven­ci­o­nats per al sec­tor agrari, l’habi­tatge i el trans­port. En defi­ni­tiva, els autors d’un docu­ment tan desit­ja­ble com aber­rant s’asseu­ran en el govern de l’Estat i vol­dran no dece­bre els seus votants. Seria bo que, des de Cata­lu­nya, aquells que poden fer pos­si­ble aquest exe­cu­tiu tin­gues­sin en compte aquests aspec­tes junt a les seves deman­des de tau­les de nego­ci­ació. Els cata­lans som encara ciu­ta­dans espa­nyols que serem gover­nats pels que afir­men sense aver­go­nyir-se que tot això és pos­si­ble.