Un món endeutat
El Fons Monetari Internacional (FMI), que junt amb el Banc Mundial ha celebrat el 2019 els seus 75 anys d’existència, d’ençà la seva creació en la Conferència de Bretton Woods el 1944, ens deia a les acaballes de l’any passat que el deute dels seus 187 estats membres se situa al nivell del 226% del seu producte interior brut (PIB) total.
Això demostra que el món està fortament endeutat, cosa que vol dir, ni més ni menys, que el món està gastant més del que és capaç de produir i que està passant a les pròximes generacions el problema d’endeutament que es va incrementant any rere any.
Pensem que el Tractat de Maastricht havia establert el 60% del PIB com a límit “tolerable” de l’endeutament dels països que volguessin formar part de la zona euro i ara veiem que la majoria dels 19 països membres actuals de l’esmentada zona euro tenen ràtios de deute per sobre del 60% amb casos extrems com ara el 181% de Grècia, el 123% d’Itàlia i el 200% de Portugal, i no diguem, ja, Xipre, amb un deute de més del 500% respecte al PIB.
I si mirem al món ens trobem amb molts països amb un deute extern extraordinàriament alt com els que últimament han acudit al FMI, a la Xina o als mercats privats per fer front a les seves despeses: el Brasil, l’Índia, Indonèsia, Mèxic, Sud-àfrica, Tailàndia, Turquia, Veneçuela i l’Argentina en són un exemple.
Hem arribat a aquesta situació perquè les possibilitats de prendre crèdits al mercat internacional han canviat radicalment respecte al que es podia fer quan es van signar els acords de Bretton Woods el 1944, perquè la tolerància del FMI per concedir crèdits ja no té res a veure amb els límits que el FMI tenia i s’han saltat per evitar situacions conflictives com han estat els casos evidents de Grècia i l’Argentina.
El criteri del dèficit.
Però, per altra banda, ens trobem en un món en què les regulacions mundials i europees han caigut o són inoperants front a uns mercats privats gairebé incontrolables i disposats a prestar a prestataris vulnerables amb risc s’insolvència.
Per una banda la Xina està prestant més del doble del que presten el FMI i el Banc Mundial conjuntament sense exigir cap condicionalitat perquè va a la seva en el sentit de prestar a països que li puguin aportar les matèries primeres que necessita o que formin part del seu entorn ideològic. La Xina és avui, doncs, el major prestador mundial amb un nivell de finançament que arriba al 2% del PIB mundial.
Per altra banda han aparegut i estan apareixent nous gestors extrabancaris que no respecten els límits de préstecs que el Banc de Pagaments Internacionals havia establert a través dels Acords Financers de Basilea, motiu pel qual s’ha entrat en un món en què els criteris de solvència que havien presidit els finançaments mundials s’han deixat de banda, malgrat les anàlisis de solvència que puguin fer les grans agències internacionals de qualificació (rating) desbordades per la realitat: Standard & Poors, Moody’s i Fitch.
Per si això fos poc, els grans bancs mundials estan aplicant tipus d’interès ridículs que fan que el cost del deute no sigui insuportable. La Reserva Federal Americana, el Banc Central Europeu, el Banc d’Anglaterra, el Banc del Japó i el de la Xina, per només citar les cinc àrees que representen els grans protagonistes del finançament mundial i que aporten les seves divises al cistell del Dret Especial de Girament (SDR), mantenen tipus d’interès zero o negatius per tractar d’evitar la recessió mundial i a més practiquen polítiques monetàries no convencionals que suposen un gran suport a les polítiques fiscals expansives d’emissió de deute per estats i per empreses.
Les noves presidentes del FMI, la búlgara Kristalina Georgieva, i del Banc Central Europea i expresidenta del FMI, Christine Lagarde, s’han mostrat darrerament preocupades per l’escalada del deute mundial, malgrat que són conscients que evitar l’endeutament suposaria un cop d’austericidi que no sembla el més adequat en un moment en què el grans organismes internacionals i els més reputats serveis d’estudis veuen que les perspectives de creixement de l’economia mundial no són bones, cosa que agrada als ecologistes defensors de parar el desenvolupament per evitar la degradació del planeta, però que preocupa els governs que tenen por que un menor creixement agreugi els problemes d’atur i les reivindicacions socials que en molts països ja estan a nivells difícilment compatibles amb l’estat democràtic.
