Ja fa quasi tres setmanes publicava un article (perdonin l’autocita) en què expressava la meva estupefacció per la falta de reacció inicial de les borses mundials a l’epidèmia del Covid-19. I seguia perplex del retard en reaccionar, fins que el dijous 20 de febrer es va iniciar una forta davallada en els mercats d’accions que va arribar al seu punt àlgid de quasi -15% al final d’aquest febrer, i de la qual podrien trigar a recuperar-se. Amb una certa dilació, la histèria ha estat com sempre, però, la conseqüència lògica de la covardia i la por innates d’inversors i agents borsaris.

En els darrers mesos hem tractat d’explicar en aquesta mateixa secció de L’Econòmic que l’economia mundial es trobava en una expansió en desacceleració amenaçada per uns riscos importants d’empitjorament que hem citat i comentat àmpliament: tensions geopolítiques, guerres comercials, sobreendeutament desbordat en molts països i, per tant, riscos de solvència, etc. Hauríem pogut fer també referència a la probabilitat de trobar-nos un cigne negre com el coronavirus arraulit en qualsevol racó, però, per definició, l’aparició d’una d’aquestes aus és impredictible, decidida a arruïnar totes les estimacions que amb tanta pompositat genera el mateix sector financer, com ha succeït en aquest cas. Poques circumstàncies sobrevingudes podrien respondre d’una manera més nítida al terme i a la teoria elaborada per Nassim Taleb que aquest virus no l’esperava ningú (no facin cas dels “jo ja ho sabia”), ara tothom el voldria explicar, i té un impacte fort en l’economia, els mercats i les nostres vides personals.

A aquests impactes farà referència la resta d’aquest article basant-nos exclusivament en el que és conegut fins ara i el que podria passar si tot empitjorés fruit de la consolidació d’una pandèmia i sobretot si seguíssim actuant amb el punt d’histèria i irresponsabilitat actuals.

En primer lloc, per a l’economia en general. Lògicament, els majors impactes recauran en l’economia xinesa i dels països on s’està produint més incidència de l’epidèmia. En tot cas, cada dia veiem amb més claredat que les interrelacions que genera l’economia global acabaran fent arribar els impactes a gairebé tot arreu. Espanya i en particular Catalunya tenen economies francament sensibles en els sectors econòmics més afectats: turisme, transport, lleure, comerç i manufactures basades en subministres globalitzats. Podem perdre almenys un trimestre de creixement i, per tant, llocs de treball i generació d’inversió, que esperarà temps millors. Potser, com diuen alguns, fins a la calor de l’estiu o preestiu, que hauria de representar el final dels pitjors efectes nocius del Covid-19. Els pressupostos catalans i espanyols nonats, elaborats sota un escenari macroeconòmic determinat, haurien, per pura lògica, de ser revisats. Ja ho estan sent els de moltes entitats privades. Ni la recaptació impositiva serà la mateixa que es preveia fa dos mesos, ni probablement les prioritats de despesa poden quedar sense tocar. La magnitud de la necessitat de canvis l’anirem veient en les properes setmanes, però amb el que ja sabem ara exigiria ajustaments dràstics. Sembla un punt frívol, tenint en compte el que està passant, debatre sobre unes dècimes percentuals de creixement en el pressupost de cultura, però potser n’hi ha que s’han posat la mascareta antivirus als ulls.

Per als mercats de capitals tenim els efectes directes derivats de caigudes de beneficis en empreses i també els provocats per la fugida de capitals i estalvis cap a la seguretat (existeixen actius segurs?), els originats per l’efecte pobresa en inversors que implica retirada dels mercats a deshora i menys consum i inversió, i sobretot per la por que generen en molts inversors els números vermells, tot i que ells contribueixen a amplificar-los. Tant els mercats com l’economia confronten la patacada amb un escàs potencial d’actuació en política monetària i fiscal. Dilluns passat, la FED va baixar mig punt els tipus d’interès, i els mercats van tenir mitja hora de recuperació abans de tornar a caure en el pessimisme i les baixades. Per fer injeccions pressupostàries, tampoc anem sobrats, ateses les muntanyes de deute que tenim acumulades i la lògica prevenció a augmentar notablement els dèficits públics.

Finalment, per tots nosaltres. De ben segur restriccions de moviments, malestar general per la caiguda econòmica (i per tant en consum i en ocupació, en magnitud encara incerta), inquietud -justificada o no- per la mateixa malaltia, però potser una possibilitat que els populismes aïllacionistes rampants es vagin enfonsant per l’obvietat que en ocasions com aquesta calgui més cooperació, i no menys, a escala europea i internacional. En tot cas, continuarà.