Ben segur que recordaran que el mes de desembre passat una notícia sorprenent va meravellar tothom, fins i tot els científics. Es tractava del fet ocorregut a una dona de 34 anys, de nom Audrey Mash, que viu a Barcelona i que a principis de novembre va anar a la muntanya amb el seu company i els va sorprendre una tempesta mentre feien la travessa de la vall de Núria. Els Bombers de la Generalitat els van rescatar i la senyora estava en parada cardíaca per hipotèrmia. La van traslladar a la Vall d’Hebron i allà li van aplicar, per primera vegada, un sistema d’oxigenació extracorpòria durant sis hores. El seu cor va tornar a bategar i es va recuperar totalment. Doncs bé, el que s’està proposant ara amb les empreses i l’economia és una mica això, que entrin en hibernació durant quinze dies, o el temps que duri, per superar la crisi de la Covid-19 i reanimar-les passada aquesta crisi. El problema és que, com en el cas anterior, no hi ha precedents i ningú sap si la reanimació serà tan fàcil com ho va ser amb la senyora Mash.

És per aquesta incertesa, i mirant els costos i beneficis entre les estratègies de qui demana el tancament total de l’activitat llevat de la imprescindible i d’altres que demanen un tancament més selectiu i relatiu, que hi ha el gran dubte. Hi ha un punt, però, en què tothom està d’acord: amb més confinament, serà més ràpid aplanar la corba d’infeccions.

En el debat econòmic, també hi ha diversos enfocaments, però tots coincideixen que estem en una crisi molt forta i que no serà fàcil sortir-ne. Aquí mateix vaig comentar fa uns dies que aquestes crisis tan severes sovint fan caure governs, règims i fins i tot imperis, i no m’estranyaria que aquests fets tan greus també provoquin estralls d’aquesta mena. El primer que observem és la feblesa de la Unió Europea, que ens mostra que potser la unió era molt més feble del que ens pensàvem: així que se li ha fet una prova d’estrès, ha implosionat. Ara hi ha qui acusa els països del nord, bàsicament Alemanya, Holanda i Àustria, d’insolidaris amb els del sud, però hem de reconèixer que els ho hem posat molt fàcil i els hem donat molts arguments per criticar-nos.

Aquesta crisi ha arribat en un moment molt delicat, una fragilitat que s’intentava amagar, i quan surtin les dades de les constants econòmiques trimestrals veurem com les caigudes seran significatives i encara no totes seran per culpa de la Covid-19: ja feia uns mesos que estàvem de baixada. La crisi d’aranzels, la del Brexit, la de l’embargament a Rússia i la de la guerra comercial entre els EUA i la Xina, que afecta tota l’economia mundial, ja ens perjudicaven.

Enmig de tot això, que no ha desaparegut, s’ha infiltrat el coronavirus, i, com deien els clàssics, “la pluja sempre mulla més els llocs que ja estaven mullats”.

El govern espanyol ràpidament va reaccionar amb mesures per mitigar la crisi econòmica que es preveu i va anunciar l’activació de 200.000 milions d’euros, 117.000 dels quals són públics. És l’activació més important de recursos que mai s’havia fet, segons el president Pedro Sánchez. El problema és, com sempre, el que hi ha una vegada deixes enrere el titular i repasses la lletra petita: de tots aquests milions mobilitzats, només en compten 17.000; la resta són aval per demanar crèdits a entitats financeres. D’aquests 100.000, de moment, només n’ha activat 20.000 milions d’euros, dels quals 10.000 aniran per a pimes i autònoms, i suposarà una cobertura del 60% i el 80% del capital. No cal dir que aquests avals no són per refinançar endeutament, ni per a morosos, ni per a empreses en procés concursal. No assumint la cobertura de tot el risc, el govern espanyol pretén que les entitats bancàries siguin selectives a l’hora d’analitzar el risc per no caure més endavant en una crisi de morositat.

La gran incògnita serà saber si, una vegada superada la sedació econòmica, les constants vitals recuperades podran ser les mateixes, perquè l’horitzó no és gens plàcid. Ben segur que la campanya turística d’enguany s’ha perdut i, com a màxim, hi haurà turisme de proximitat. I si la crisi és molt global, com sembla, serà més difícil, i més llarg, sortir de la sedació econòmica.