Avui aquest article és especial, perquè és un comiat, o un fins a reveure, mai se sap, d'aquests llargs cinc anys que hem compartit neguits, i perquè avui s'haurà de triar el govern espanyol pels propers quatre anys. I fóra bo que abans de dipositar el vot ens ho penséssim una mica i sortíssim d'aquesta nova política d'espectacle televisiu. Ja no competeixen els dos partits clàssics, sinó que hi ha el de Telecinco i el de La Sexta i segons les darreres enquestes la governabilitat d'Espanya pot ser molt difícil. Una de les meves dèries és evidenciar la dependència que crea viure del crèdit. I quan dic dependència em refereixo a les dues accepcions: la de dependre d'un prestador (mercats) i la necessitat que crea al deutor tornar-se a endeutar. Si tot va com sembla que ha d'anar, la Reserva Federal inicia un període llarg de pujades del tipus d'interès i, per als països, les empreses i les persones endeutats, pot ser l'inici d'un greu problema. L'Estat espanyol, quan el PP va guanyar les eleccions, devia 744.000 M d'euros i quatre anys després, 1.062.000 M. Això vol dir que cada espanyol ha passat de deure 15.800 euros a 23.000. No és estrany, doncs, que la UE faci avisos per fer-nos controlar els comptes perquè ja devem pràcticament el 98% del PIB. Durant aquests quatre anys Catalunya ha aportat com a dèficit fiscal a les arques espanyoles 60.000 M d'euros i, malgrat això, la tendència del seu endeutament és insostenible. Però, a més, les nostres competències, totes les socials, pateixen una manca de finançament endèmic i per sostenir-les ens hem hagut d'anar endeutant fins a 68.088 M d'euros, un 33,6 % del nostre PIB. Els mateixos organismes oficials de la UE retreuen el biaix de les despeses espanyoles en inversions i critica haver construït –i encara es construeix– AVE, aeroports i autopistes, sense cap possibilitat de rendibilitat, mentre s'han deixat inversions que tindrien un impacte positiu molt fort en la productivitat econòmica com són Rodalies i el corredor mediterrani. En la campanya electoral no hem escoltat propostes d'estalvi de la despesa. Així doncs, permeti'm que acabi aquest article especial donant-los gràcies per haver-me seguit i desitjant-los bones festes, i deixant una pregunta que solia fer Josep Pla com a epitafi: i això, qui ho pagarà?