Llegeixo en repetides enquestes als mitjans i xarxes digitals que la gent diu que els efectes econòmics de la pandèmia de la covid-19 seran molt més nefastos que els efectes sanitaris. Més enllà d’afirmar que és molt difícil dissociar una crisi sanitària d’una crisi econòmica, ara mateix l’economia encara la fan les persones, i crec que és molt important que reflexionem sobre com afrontem la pandèmia sanitària i la crisi econòmica i, sobretot, sobre què farem per sortir-ne. De tot el que està passant aquests dies, n’extrec dues conclusions bàsiques que estan, a més, interrelacionades. Primera, la tecnologia, especialment la intel·ligència artificial (IA) i les plataformes col·laboratives, ens poden ajudar molt ara i, especialment, en el futur. Segon, i fent servir la intel·ligència econòmica, a problemes globals, solucions globals. Sense dubte, la IA serà la peça clau per avançar en aquesta resposta global.

Abans de res crec que la IA serà imprescindible per a la solució de la crisi sanitària. Usant la IA podrem predir el comportament del virus i també el comportament de les persones que tenen el virus. Això és imprescindible perquè els sistemes sanitaris no vagin a remolc i tinguin la capacitat d’avançar-se a les necessitats d’atenció. De fet, és molt sorprenent veure com la resposta a una crisi sanitària global no s’enfronta encara amb una resposta global, de manera que la majoria de països van cometent molts dels mateixos errors en les fases inicials de la pandèmia.

Centrant-nos en el tema econòmic, la situació és molt similar al tema sanitari. Problema global, resposta global. Haurem de treure Keynes del calaix i, per compensar-ho, rellegir i fer molt cas també de Schumpeter. Per cert, tots dos molt contraris als postulats malthusians: “Com que la població creix en progressió geomètrica i els recursos ho fan en progressió aritmètica, sorgeixen malalties i pandèmies per ajustar la diferència”, que, molt em temo, es tornaran a posar de moda en versió segle XXI en breu.

El que ens està passant en termes econòmics és un fenomen molt poc freqüent. Es diu xoc extern simètric i es refereix a una crisi econòmica devastadora causada per comportaments de fora de l’economia (xoc extern) i que afecten tothom per igual (xoc simètric). Ens n’hem d’anar un segle enrere (del 1918 al 1920) per trobar un referent similar: la grip espanyola. El virus, que va ser el responsable de la mort (generalment, per problemes pulmonars i respiratoris molt greus, amb absència de vacunes) de més de 39 milions de persones a tot el món (equivalent al 2% de la població mundial), s’associa amb Espanya (amb 8 milions d’afectats i 300.000 morts) perquè, en ser un país neutral en la Primera Guerra Mundial, va ser l’únic que va anar informant amb regularitat de l’expansió de la mortalitat. Malauradament, els dos xocs externs simètrics no són del tot comparables perquè al de la grip espanyola s’hi ha de sumar els efectes devastadors de la Primera Guerra Mundial. Les primeres estimacions comparatives ens assenyalen que, extrapolat a l’economia d’avui, les taxes de reducció del PIB i del consum privat com a resultat de xoc se situarien en un 6% i un 8%, respectivament.

Davant d’aquests ordres de magnitud, és molt important assumir ràpidament que un xoc extern simètric és la situació ideal per al desenvolupament de polítiques keynesianes, tal com van començar a fer la majoria de països del món, sobretot a partir de la crisi del 29. Això vol dir que tota la política econòmica s’ha de preparar per a un període, més o menys llarg, d’excepcionalitat en què el flux econòmic s’atura i, per tant, hi ha injeccions massives de liquiditat i una despesa pública que assumeix gran part de la reducció d’ingressos. És a dir, aplicar les receptes keynesianes de tota la vida. El Banc Central Europeu (BCE) ja ho ha començat a fer. D’aquí a poc li tocarà a la política fiscal, als governs. No descartin veure coses impensables fins ara: per exemple, moratòries i exempcions d’impostos. A les empreses ja han arribat i segurament també arribaran als ciutadans. Quan el flux econòmic s’atura, cobraments, pagaments i impostos deixen de tenir sentit i són la base de distorsions posteriors. Ara bé, en un context d’endeutament elevat, qui paga les receptes keynesianes? Aquesta és la gran pregunta que el món haurà d’afrontar els propers mesos. En països com Espanya i Itàlia, ja de per si molt endeutats, no queda més remei que el BCE assumeixi gran part del deute públic que s’haurà d’emetre. Ara bé, això no serà suficient i caldrà veure com s’afronta el problema real del deute en l’àmbit global. En termes econòmics, el mateix que en termes sanitaris. Resolució en l’àmbit global. Aviat farà cent anys que Keynes ja parlava d’un Banc Central i d’una moneda mundial.

Ara bé, totes aquestes accions només ajuden a pal·liar els problemes de demanda, i la crisi també és d’oferta. Per tant, ara li toca a Schumpeter. El període més llarg d’estabilitat, creixement i reducció de desigualtats que ha viscut l’economia mundial en la seva història (del 1945 al 1973) va venir precedit d’un xoc extern simètric (la grip espanyola), dues guerres mundials i la base tecnològica (motor combustió, energia elèctrica, combustibles fòssils) que va consolidar la segona revolució industrial. Un segle després, sembla que si som capaços d’aprofitar la base tecnològica que ens ofereix la segona onada de la digitalització (liderada per la IA) i l’impuls per al canvi generat pel xoc extern simètric de la covid-19 i altres que en vindran, segurament més vinculats amb l’emergència climàtica, podríem assentar un nou període de creixement i estabilitat sobre la base d’una quarta revolució industrial. Ara bé, la instauració d’organismes d’ordenació i regulació globals són imprescindibles. Ja veurem què passa amb els estats nació al llarg del segle XXI.

Anem, però, a l’oferta. En relació amb la IA i els seus components, especialment la robòtica i els sistemes d’aprenentatge intel·ligent, la meva percepció és que la crisi actual incentivarà, i molt, la seva aplicació a l’estructura productiva. El nou escenari de les xarxes globals de valor és el següent: a) incertesa respecte a l’evolució dels virus (l’actual i altres) i les necessitats (actuals i futures) de confinament; b) xoc extern simètric de demanda i d’oferta; c) necessitat imperant de predir comportaments i possibles evolucions de mercat; i d) la força de treball dispersa, amb possibilitats de producció però amb necessitats de flexibilitat.

En aquest context, sembla clar que aquelles tecnologies que prediuen comportaments, permeten l’activitat remota i organitzen la producció i el treball de manera flexible creixeran amb molta força quan el flux econòmic es reiniciï. I vet aquí que la combinació d’IA i plataformes col·laboratives crec que guanyarà la partida. La potència d’aprenentatge i previsió de comportaments de la IA, afegida a la capacitat de desintermediació (connexió més directa entre agents econòmics) de les plataformes, generen un avantatge competitiu gairebé insuperable. Només cal veure durant aquests dies l’activitat de totes aquelles plataformes que connecten virtualment necessitats de productes i serveis de tota mena amb persones, i que per fer-ho usen algorismes de tota mena. Aquest model de negoci és gairebé extrapolable a totes les branques d’activitat, i crec que creixerà molt en el futur.

Ara bé, compte, perquè sempre que canvien les formes d’organització del treball, el model de relacions laborals i el contracte social tripartit entre empreses, treballadors i governs també s’ha de modificar. En el context de la producció i el treball intel·ligent amb dades i a través de plataformes, la tecnologia permet la reproducció i el control del món físic a través del món virtual, però alhora també és capaç de dividir aquest treball remot en tasques o microtasques. En cadascuna d’aquestes tasques o microtasques, la tecnologia i el treball humà interaccionen creant, gestionant o intercanviant dades d’una manera específica. Per tant, les persones en si mateixes passen a ser una funció de producció, un aglomerat de tasques o microtasques, que són complementades o substituïdes per una tecnologia que aprèn i col·labora. En tot aquest context, és bastant evident que la negociació col·lectiva i el contracte social basat en contractes i salaris fixos per productivitat està deixant de tenir sentit. Haurem de construir entre tots un nou contracte social que, sobre la base de la tasca o la microtasca en plataforma, construeixi les noves condicions de governança del treball en el segle XXI.