Benvolgut Miquel Àngel, em dirigeixo a tu públicament, davant la impossibilitat de fer-ho de forma privada (ja saps que ho he intentat sense èxit). A més, espero que aquest sigui només el primer d’un seguit d’escrits dirigits a tu, aquell amic de l’Alverna, de l’escoltisme, dels caputxins, vaja del “cau”.

Què estàs fent Miquel Àngel? Allò de la “bona obra” diària que ens ensenyava l’escoltisme (la B. O.) no es referia a això! Però... què fas? Què fas cada dia sortint als mitjans tu i els caps dels cossos policials, jugant a no sé què i conxorxat amb els que, actualment són els màxims exponents de la inutilitat, Pedro Sánchez i Salvador Illa. I tot, per explicar-nos què? No creus que haurien de ser els científics, els metges i els sanitaris qui ens donin les explicacions?

Que això del COVID-19 no és cap guerra! que t‘han enredat, que és una pandèmia i que no necessitem per a res al teu Felipe Uve-Palito o “primer soldado” com dius tu. Això sí, els beneficis de les operacions presumptament fraudulentes del JuanCa-Palito i la fortuna il·legal de la família irreal sí que aniria bé en aquests moments.

No, Miquel Àngel, no necessitem per a res els teus exèrcits, ni la teva “Operación Balmis” (jo us proposaria l’“Operació Valmés” de “val més que marxeu”). Per no parlar de la hipòcrita ajuda humanitària del teu exèrcit, mentre l’Estat trafica amb armament, el capital hi inverteix obtenint beneficis de la mort i el teu Cap o el seu pare potser també en cobra comissions. Així com la solidaritat ha de ser voluntària i no imposada, l’ajuda humanitària ha de ser civil i no militar. L’exercit és inhumà, és guerra, és mort... és nociu per definició.

Qui tu ja saps va estar molt sorprès que volgués parlar amb tu, i em recordava el meu passat, quan a finals dels 70 em vaig declarar objector de consciència i després insubmís, passant a formar part de la lluita antimilitarista, com si això fos un impediment o una taca negra. Doncs t’he de dir que estic content d’aquest passat meu, que segueix sent present. No sé si ho estaràs tu del teu i de tota la quincalla que portes al pit, i si no rectifiques a temps el teu present, potser sí que et suposarà una taca negra difícil de netejar en un futur.

Has estat mai a l’Índia? No al seu espai aeri. A terra. Per exemple a la zona on el Vicenç Ferrer va construir el seu somni i la seva gent segueix ajudant prop de tres milions de persones de forma directa i beneficiant-ne altres de forma indirecta. I tot això, ell sol, amb el seu petit exèrcit civil (l’any 83 els voluntaris ens comptàvem amb els dits d’una mà). Ara ja amb més d’un miler de treballadors i desenes i desenes de voluntaris i amb una mil·lèsima part del vostre pressupost, fan infinitament més feina tant quantitativament com qualitativa, que no pas la que han fet tots els teus exèrcits en les suposades tasques humanitàries.

Doncs si, aquest meu particular descobriment de l’Índia a començaments dels anys 80 i el del Vicenç Ferrer i el seu somni, també formen part del meu passat. I quan veig a joves que, gràcies a lluita pel reconeixement del dret a l’objecció de consciència dels anys 70 i 80, ja no estan obligats a aprendre a matar, i en comptes de perdre el temps fent el “Servicio Militar”, els trobo a Anantapur ajudant a fer realitat un projecte de desenvolupament integral i el somni del Vicenç d’acabar amb la pobresa de l’Índia, llavors Miquel Àngel, llavors em sento doblement content d’aquesta simbiosi.

Jo hi vaig sovint, vols venir-hi quan tot això hagi passat? És clar que allà no hi fan falta avions, ni tancs, ni armament, ni generals... Però si el Vicenç fos viu, diria: “que vingui el Miquel Àngel!, alguna cosa li farem fer”. Ell sabia que no hi havia cap persona que davant d’aquella realitat no se li obrís el cor. El Vicenç era senzillament profund, com quan deia “cada cop que ajudem a un pobre li hauríem de demanar perdó”

Miquel Àngel, no sé si estàs gaire avesat a demanar perdó, però el que sí sé, és que mentre us gasteu els diners dels sensesostre en casernes; el diners de l’educació en adoctrinar i ensinistrar per a la guerra; els diners de la sanitat en la compra de tancs i avions; els diners de la investigació en laboratoris per al descobriment de noves armes cada cop més mortíferes; els diners del benestar de la nostra gent gran en sous per mantenir-vos els militars i tota la vostra parafernàlia; mentre feu això, Miquel Àngel, no avançarem. Malauradament els vostres vaixells no serveixen ni per salvar vides al Mediterrani, i han de sortir iniciatives com Open Arms per rescatar homes, dones i nens de la desesperació. Esteu pensats només per matar i per destruir i viviu tan allunyats de la realitat que sou incapaços de percebre que els temps ja han canviat.

Ah!, per cert, et recordo que el metge militar Francesc Xavier Balmis, i l’expedició a qui pretens homenatjar, van portar la vacuna de la verola al continent americà i a Filipines mentre que els teus exèrcits i l“Operació Balmis” no han portat cap vacuna pel coronavirus, ni han estat capaços de portar “tests ràpids”, ni tan sols mascaretes quan s’han necessitat.

Miquel Àngel, volem viure temps de PAU, per això vull acabar demanant-te que et plantegis la desaparició dels teus exèrcits, senzillament per la seva inutilitat i intrínseca nocivitat. Podrem dedicar llavors, el vostre elevat pressupost a necessitats reals de la nostra societat. Espero fer-te arribar aviat altres reflexions al respecte, per part de persones que treballen per la PAU i que segur podran posar una mica de llum enmig de tanta foscor.

Espero tenir l’oportunitat de parlar amb tu ben aviat.

Salut i cuideu-vos molt.

(Aquest és el primer d’un seguit d’articles sobre el paper de l’exèrcit en aquesta crisi sanitària).