[Miquel Àngel Villarroya, era el febrer de 1974, encara en plena dictadura, teníem 16 anys. Em vaig assabentar d’una trobada clandestina a Marmellar. Aquell va ser el meu primer contacte amb el món de la no-violència i allí vaig conèixer, entre d’altres, l’Arcadi Oliveres: economista i activista per la justícia social, ha estat un referent de la lluita per la pau i contra les desigualtats. Et faig arribar les seves reflexions. Atentament, Lluís-Ignasi Pastrana Icart]

La idea, molt estesa en l’opinió pública, que els exèrcits tenen per missió la defensa de la població ha plantejat les darreres setmanes un debat sobre el paper que han de tenir en l’actual crisi sanitària. Des dels centres de poder estatal, sovint s’ha volgut establir un paral·lelisme entre la lluita contra la pandèmia i altres accions bèl·liques contra potencials enemics. El llenguatge emprat, d’una banda; d’una altra banda, la presència, fins fa poc, d’alts càrrecs militars i policials en les rodes de premsa informatives, i, en tercera instància, les accions puntuals dels exèrcits en determinades actuacions: trasllats, neteges d’espais, construccions urgents d’edificis i hangars, etc., sembla que han volgut significar una operació de prestigi per a les forces armades. Val la pena de considerar-ho tot amb calma.

En primer lloc, cal dir que en molt comptades ocasions els exèrcits s’han dedicat a defensar i protegir les poblacions. Majoritàriament han actuat en favor dels interessos dels poderosos i en contra dels més febles. La història d’Espanya n’està farcida, d’exemples, i sense anar més enrere ho podem veure des de la Guerra Civil fins a les més recents i il·legítimes intervencions en coalicions internacionals com fou el cas de l’Iraq. En segon lloc, la justificació mitjançant accions, dites “humanitàries”, no té cap mena de sentit. En primer lloc perquè els exèrcits no són pas forces de protecció civil i la seva preparació respecte a això és mínima o inexistent. Lluitar contra incendis, inundacions i altres catàstrofes naturals no és pas la seva feina i en canvi els que l’haurien de fer són col·lectius inexistents i molt pocs dotats pressupostàriament. Altrament, està estadísticament comprovat que aquest tipus d’accions dutes a terme per les forces armades resulten sistemàticament molt més cares que les fetes per les ONG. Ho vaig poder constatar per un càlcul que vaig fer amb motiu de la intervenció “humanitària” militar espanyola en la guerra a Bòsnia: cada refugiat protegit per l’exèrcit espanyol va tenir un cost 14 vegades més gran que cada un dels que ho fou per alguna ONG.

I en tercer lloc i com s’ha dit moltes vegades, la despesa que suposa la preparació de la guerra és incommensurable. Aquestes darreres setmanes s’han fet públiques les dades de l’ONU sobre la despesa militar mundial, que a hores d’ara és més que el doble que la dels temps de la guerra freda i es va apropar l’any 2019 als 2 bilions de dòlars, és a dir, 40 vegades més que la despesa que l’any 2008 va estimar com a necessària cada any per eliminar la fam al món. Queda clar que els exèrcits no salven vides humanes, sinó que, pel seu cost i fins i tot sense ni tan sols actuar, condemnen a la mort milions de persones.

Per finalitzar i apropar-nos a la nostra realitat de salut i militarització, val la pena anotar un exemple fàcilment comprensible. Cada any, pel mes de desembre, la societat catalana, mitjançant l’anomenada Marató de TV3, es basqueja amb un objectiu sanitari. Ara no entraré en el debat de si aquest ha d’ésser un objectiu públic o privat. Si no vaig errat, en els darrers anys aquesta mobilització ha suposat –un dia a l’any– uns ingressos d’uns 15 milions d’euros. Tanmateix durant els mateixos anys, i a escala estatal, la despesa militar espanyola, incloent-hi conceptes repartits en moltes partides pressupostàries, representa diàriament uns 52 milions d’euros. Crec que està tot dit.