Em refereixo als economistes, és clar. No es pot dir el mateix dels científics de la medicina –vegeu l’entrevista de Salvador Macip a El Punt Avui el 19 d’abril–. La medicina i l’economia s’ignoraven mútuament. Això canviarà, com tantes altres coses.

Hi haurà centenars d’economistes, des d’aspirants al premi Nobel d’economia fins a estudiants que no han acabat la carrera, que hauran de llençar a la paperera els seus treballs. Tampoc ens ho esperàvem els qui hem treballat la historia econòmica. Ara ens surten amb la grip espanyola del 1918, com si des d’aleshores la medicina no hagués progressat gens. La meva mare va estar a punt de morir d’una pulmonia, una malaltia que avui dia demana una setmana o dues al llit i un tractament amb antibiòtics. Altres parlen de la grip de 1968, que va patir un dels nostres fills, o de les plagues d’Egipte, com si es tractés d’un fenomen modern. Per la meva part, hi podria afegir dues pàgines sobre l’epidèmia de còlera del Baix Llobregat, al començament del segle XIX, que es va solucionar amb unes mesures apropiades d’higiene. És la primera vegada –no diré a la història, però sí en els darrers segles– que una crisi econòmica no és conseqüència d’una guerra o de l’estupidesa humana. Un virus ha donat la volta al món més ràpidament que el protagonista de la novel.la de Jules Verne, que ho va fer en 80 dies. La pandèmia ens donarà dues grans lliçons. D’humilitat, per començar. Som al segle XXI, el segle de l’edat digital, de la robòtica, dels ordinadors i dels viatges a Mart i ara resulta que un virus, “un bichito”, com deia aquell ministre d’un govern d’Adolfo Suárez, obliga a una revisió de tots els plans tecnològics. Una lliçó de solidaritat, en segon terme, perquè un virus que té l’origen en un ratpenat de la ciutat xinesa de Wuhan, que la majoria de nosaltres desconeixíem, ha travessat fronteres, sense autorització i sense fer cas de les ideologies existents. Aquest fet, però, dona esperança. Sempre, és clar, que aconseguim controlar-lo i trobar la vacuna corresponent. He dit abans que les crisis econòmiques tenien fins ara com a causa les guerres i l’estupidesa humana. Per sort, el període de la guerra freda s’ha acabat, James Bond es dedica a llaurar la terra i ha desaparegut l’oi entre els estats europeus, principals bel·ligerants. És un avenç insuficient, però gens menyspreable.

Més difícil serà que hagi desaparegut l’estupidesa humana com la segona causa de les crisis, però també aquí veig l’efecte positiu del coronavirus. Si no és així, se m’apareix aquella escena final d’El planeta dels simis, quan el protagonista, que creu que és en una altra estrella de la galàxia, veu un tros de l’estàtua de la Llibertat que hi ha en el port de Nova York, signe de l’autodestrucció de la terra pels homes, un signe que deixaria de ser una pura ficció si els homes continuem fent el ximple.

Per començar, hem d’aturar la infecció i trobar una vacuna. En segon terme, res ens garanteix que no ens arribi un nou virus pitjor que l’anterior. Si després de la pandèmia que estem patint la humanitat no assumeix la imprescindible solidaritat entre el homes, inclòs el Tercer Món, i no s’adona que per a un estat o per a un conjunt d’estats és impossible viure bé i en pau si la resta del món té problemes de fam i una cultura mínima, malament rai. Si no superem l’estupidesa humana que ens ha distingit durant tant de temps ens ho mereixerem tot. No parlo d’un conversió a la solidaritat i bondat en quatre dies, però sí d’anar fent petites passes en el bon camí.