Em refe­reixo als eco­no­mis­tes, és clar. No es pot dir el mateix dels científics de la medi­cina –vegeu l’entre­vista de Sal­va­dor Macip a El Punt Avui el 19 d’abril–. La medi­cina i l’eco­no­mia s’igno­ra­ven mútua­ment. Això can­viarà, com tan­tes altres coses.

Hi haurà cen­te­nars d’eco­no­mis­tes, des d’aspi­rants al premi Nobel d’eco­no­mia fins a estu­di­ants que no han aca­bat la car­rera, que hau­ran de llençar a la pape­rera els seus tre­balls. Tam­poc ens ho esperàvem els qui hem tre­ba­llat la his­to­ria econòmica. Ara ens sur­ten amb la grip espa­nyola del 1918, com si des d’ales­ho­res la medi­cina no hagués pro­gres­sat gens. La meva mare va estar a punt de morir d’una pul­mo­nia, una malal­tia que avui dia demana una set­mana o dues al llit i un trac­ta­ment amb antibiòtics. Altres par­len de la grip de 1968, que va patir un dels nos­tres fills, o de les pla­gues d’Egipte, com si es tractés d’un feno­men modern. Per la meva part, hi podria afe­gir dues pàgines sobre l’epidèmia de còlera del Baix Llo­bre­gat, al començament del segle XIX, que es va solu­ci­o­nar amb unes mesu­res apro­pi­a­des d’higi­ene. És la pri­mera vegada –no diré a la història, però sí en els dar­rers segles– que una crisi econòmica no és con­seqüència d’una guerra o de l’estu­pi­desa humana. Un virus ha donat la volta al món més ràpida­ment que el pro­ta­go­nista de la novel.​la de Jules Verne, que ho va fer en 80 dies. La pandèmia ens donarà dues grans lliçons. D’humi­li­tat, per començar. Som al segle XXI, el segle de l’edat digi­tal, de la robòtica, dels ordi­na­dors i dels viat­ges a Mart i ara resulta que un virus, “un bic­hito”, com deia aquell minis­tre d’un govern d’Adolfo Suárez, obliga a una revisió de tots els plans tec­nològics. Una lliçó de soli­da­ri­tat, en segon terme, perquè un virus que té l’ori­gen en un rat­pe­nat de la ciu­tat xinesa de Wuhan, que la majo­ria de nosal­tres des­co­neixíem, ha tra­ves­sat fron­te­res, sense auto­rit­zació i sense fer cas de les ide­o­lo­gies exis­tents. Aquest fet, però, dona espe­rança. Sem­pre, és clar, que acon­se­guim con­tro­lar-lo i tro­bar la vacuna cor­res­po­nent. He dit abans que les cri­sis econòmiques tenien fins ara com a causa les guer­res i l’estu­pi­desa humana. Per sort, el període de la guerra freda s’ha aca­bat, James Bond es dedica a llau­rar la terra i ha des­a­pa­re­gut l’oi entre els estats euro­peus, prin­ci­pals bel·lige­rants. És un avenç insu­fi­ci­ent, però gens menys­pre­a­ble.

Més difícil serà que hagi des­a­pa­re­gut l’estu­pi­desa humana com la segona causa de les cri­sis, però també aquí veig l’efecte posi­tiu del coro­na­vi­rus. Si no és així, se m’apa­reix aque­lla escena final d’El pla­neta dels simis, quan el pro­ta­go­nista, que creu que és en una altra estre­lla de la galàxia, veu un tros de l’estàtua de la Lli­ber­tat que hi ha en el port de Nova York, signe de l’auto­des­trucció de la terra pels homes, un signe que dei­xa­ria de ser una pura ficció si els homes con­ti­nuem fent el xim­ple.

Per començar, hem d’atu­rar la infecció i tro­bar una vacuna. En segon terme, res ens garan­teix que no ens arribi un nou virus pit­jor que l’ante­rior. Si després de la pandèmia que estem patint la huma­ni­tat no assu­meix la impres­cin­di­ble soli­da­ri­tat entre el homes, inclòs el Ter­cer Món, i no s’adona que per a un estat o per a un con­junt d’estats és impos­si­ble viure bé i en pau si la resta del món té pro­ble­mes de fam i una cul­tura mínima, mala­ment rai. Si no superem l’estu­pi­desa humana que ens ha dis­tin­git durant tant de temps ens ho merei­xe­rem tot. No parlo d’un con­versió a la soli­da­ri­tat i bon­dat en qua­tre dies, però sí d’anar fent peti­tes pas­ses en el bon camí.