El filòsof i assagista francmaçó anglès Francis Bacon té una frase per resumir els requisits de l’èxit que em sembla molt precisa. Diu: “El requisit de l’èxit és la promptitud en les decisions.” Les vegades que hi he pensat aquests dies de grans tribulacions! Hi ha moments que els responsables no es poden demorar en les decisions, i justament ara necessitem decisions ràpides, perquè tot el que fem ara alleujarà el sofriment futur. Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltíssimes coses i, si les hem après, gosaria a dir que el nostre futur no ha de ser com era. Cal millorar-lo. I aquesta anàlisi serveix per fer-la més macro i més micro, però ningú es pot excusar amb els altres. Depèn molt de nosaltres ser el que vulguem ser.

Aquests dies, com ens passa molt sovint, l’espanyolisme polític i mediàtic ha atacat la consellera Meritxell Budó, i més tard el president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell, per haver dit una frase que treta del context els va servir com a munició grossa. Però vejam què van dir: ells explicaven que si haguéssim estat independents, el confinament s’hauria fet molt abans, tal com demanava el govern, els epidemiòlegs catalans i els estadístics, perquè la corba d’infectats s’incrementava exponencialment. Aquest fet, que era pura matemàtica estadística, com venia del president Quim Torra, Pedro Sánchez la va desatendre, fins al final, que va haver d’acceptar-la, però amb un cost molt més alt. Havíem perdut quinze dies! Segur que cap dels que envoltaven Pedro Sánchez li van fer veure que el requisit de l’èxit és la promptitud de les decisions.

Aquesta setmana passada la ministra Nadia Calviño presentava a Brussel·les les previsions macroeconòmiques d’Espanya per al 2020 i el 2021, i realment fan por, i encara ningú pot dir que al final no seran pitjors. Per al 2020 estimen una caiguda del PIB del 9,2% una desocupació del 19%, caiguda dels ingressos del 5,3% i el dèficit públic arribarà al 10,34%, que farà un endeutament total del 110% del PIB. Per al 2021 preveu una recuperació de la caiguda del 6,8%. Tot i que aquestes xifres posen la pell de gallina, la meva sensació és que encara són optimistes. El 2020 serà pitjor del que preveuen i la recuperació, més lenta.

Segurament molts de vostès han vist com un camioner holandès reclamava al primer ministre Mark Rutte: “Per favor, no donis diners als italians i als espanyols.” Es referia als coronabons. I el primer ministre, rient, va dir: “No, no, no.” I per què hi ha aquest sentiment antiespanyol als països de Nord? En primer lloc, perquè fa molts anys que envien diners a Espanya i la sensació que tenen és que han estat molt mal gastats. I que hi ha molta corrupció. A més, tenen l’evidència que la seva ètica de l’estalvi no és la mateixa que l’espanyola. Holanda l’any passat va tenir un superàvit de 14.037 milions d’euros i del 2014 al 2019 va reduir el seu endeutament en 15 punts del PIB. Si aquesta crisi els costa 20 punts del PIB, tindran un endeutament del 68%, i en aquests moments ja pensen quines reformes hauran fer per tornar-lo al 60%. A Alemanya, que ha tingut superàvit des del 2015, l’any passat va ser de 49.788 milions d’euros. A Espanya, que percentualment durant els darrers set anys ha crescut més que ells, sempre hem tingut dèficit i el 2019 va ser de 35.195 milions d’euros, i ara ens trobem que devem el 100% del PIB i no tenim capacitat de resistència i necessitem ajuda. El camioner, un holandès que amb els seus impostos ajuda a pagar-nos, diu prou. Com no hi haurà coronabons i encara menys perpetus, i segons les dades de la ministra Calviño, el nostre endeutament arribarà de bon tros al 110,34% del PIB, tenim totes les possibilitats que, a curt termini, ens hagin de rescatar, i potser serà l’oportunitat, amb un cost altíssim, per fer les reformes que els polítics d’aquí fa anys que no s’atreveixen a fer.

Aquesta vegada estic molt esperançat amb les cambres de comerç perquè Joan Canadell lidera unes accions molt importants per ajudar les empreses perquè no tanquin, i a fer-les viables. Fixem-nos en la promptitud en la decisió. Ja s’anticipen! I encara estem confinats, però les cambres tenen recursos humans preparats per ajudar els empresaris i els autònoms en dificultats, i amb l’objectiu de provocar una reindustrialització aprofitant tot el potencial per a una nova economia. Com si fóssim en l’època de la Mancomunitat, saben que amb pocs diners però amb molta intel·ligència, talent i entusiasme, poden fer grans coses.