Totes dues han estat molt importants, però diria que aquesta ho serà més perquè plou sobre mullat. S’havia recuperat el PIB, però no havíem recuperat l’atur. Aquesta nova onada de gent sense feina farà molt mal.

És el principal problema perquè determina les decisions econòmiques i polítiques que s’hauran de prendre. Els principals organismes internacionals han anat revisant les previsions de caiguda del PIB. Primer van dir que serien del 10%, després del 13% i ara ja estem a l’entorn del 20%. Pensem que en la darrera crisi econòmica, el PIB a Catalunya va caure un 4,5% i es va trigar una dècada a recuperar-lo. La incertesa serà extraordinària fins que no hi hagi una vacuna. Això dificulta que les empreses prenguin decisions.

Sembla que hi ha consens en això. Ens hem de fixar que l’actuació a l’hora de reforçar econòmicament aquests sectors és molt diferent. No hi ha cap govern a Europa que deixi caure les companyies aèries. Però, en canvi, qui aguantarà el sector turístic? Hauríem de ser capaços de poder donar l’ajuda necessària a tots els sectors necessitats. Les empreses que són eficients, competitives, han de poder continuar un cop superada aquesta emergència. Calen ajudes perquè aquesta recuperació sigui possible en qualsevol sector empresarial.

De la mateixa manera que el comerç va caure i després ha remuntat, tot i que no ha tornat al punt inicial perquè les famílies no tenen el nivell de renda d’abans ni hi ha la mateixa certesa, el sector turístic trigarà més a remuntar però arribarà un punt en què ho farà, tot i que no es posarà al nivell d’abans de la crisi. Fins a la temporada 2021, no revifarà. Calen mesures per reactivar la demanda. Quan es parla del sector turístic, tot es posa al mateix sac. I no és així.

És com quan parlem de la indústria alimentària, que en parlem poc, o de la indústria d’automoció, que en parlem massa; amb el turisme passa igual. El de Barcelona no és el mateix que el de la Costa Brava o el del Pirineu. A més, el turisme d’hotel no és el mateix que el rural, o el dels càmpings. I la seva importància econòmica, tampoc. Tenim comarques on l’activitat econòmica depèn més d’un 30% del turisme. Per tant, hem de posar les condicions perquè aquestes zones puguin continuar.

L’Estat espanyol ha optat per centralitzar les decisions d’ordre sanitari, fins i tot ha mobilitzat l’exèrcit, però a mi em fa molta més por el centralisme econòmic. I d’aquí venen totes aquestes decisions. Els que acaben coneixent millor les famílies són els ajuntaments. Qui coneix millor les empreses i el funcionament de la seva economia són les comunitats autònomes. S’haurien de descentralitzar moltíssimes decisions econòmiques per poder arribar més ràpidament allà on hi ha les necessitats.

Sí, perquè és una de les principals activitats econòmiques. Malgrat pesar tant en l’economia, és la més desconeguda. Per exemple, es diu que Girona depèn molt del turisme estranger. Hi ha una comarca que depèn molt del turisme francès i una altra que depèn molt del turisme que arriba en avió. Això és molt desconegut. En cada zona hi ha molts tipus de turisme. Per tant, cada indret necessitaria ajudes especials, campanyes específiques, polítiques d’activació. No és el mateix donar suport a una gran cadena hotelera, que té altres capacitats financeres, que a un petit hotel gironí, però hauríem d’arribar fins a aquells indrets per no descapitalitzar el país.

Si ens quedem en una caiguda al voltant del 20% ja podem estar contents. I ens ha de fer molta por la taxa d’atur que podem tenir l’any vinent. Fins ara el previsible és que els ERTO aguantin, tot i així l’atur ja augmenta. Però l’any 2021 penso que podríem superar la pitjor taxa d’atur que havíem tingut en la darrera crisi, que ja va ser del 25%. La taxa d’atur ja va ser dramàtica i ara ho tornarà a ser. Serà especialment fulminant per als joves, que llavors ja van viure una taxa d’atur del 50%. Si ara tornem a permetre que això passi, què estem permetent com a país?

Davant la incertesa és el primer que cau. Totes aquelles mesures que s’han pres com els ERTO, les línies de crèdit ICO han servit per anestesiar l’economia. Ara hem de despertar-la, ens calen altres mesures de política per reactivar-la i sobretot calen reformes estructurals a Catalunya. Algunes ja es preveien fa deu anys i ara encara no s’han fet.

Es parla sempre de la indústria de l’automoció. Cal tenir present que és una indústria molt subvencionada. I és una indústria que encara no ha fet la reconversió tecnològica. S’ha de posar fi a la concessió d’ajuts públics sense resultats. Sempre es diu que es indispensable la col·laboració publicoprivada. I és cert. És molt important, però ho és tant per a l’automoció com per a altres sectors industrials que estan fent bé la seva feina, que estan invertint en aquesta transformació tecnològica sense ajudes públiques. Per tant, la col·laboració publicoprivada, sí, sempre, però ens hem de desacostumar que la inversió sigui pública i els beneficis privats, sense resultats a llarg termini d’aquesta inversió pública. Els recursos públics són molt escassos i no ens podem equivocar a l’hora d’invertir-los en els proper dos anys. Ens hi juguem el futur. Ara tenim les mesures anticovid, però hem de pensar a llarg termini. Cap a on volem anar? Quins sectors volem potenciar? Quin tipus de turisme volem? Ara, per exemple, tenim mig any per reconvertir el sector turístic.

Sortirem d’aquesta crisi amb un món sobreendeutat. Com mai s’havia vist. Hi haurà moltíssim endeutament públic, però les empreses també s’estant endeutant per aguantar l’embranzida de la covid.

Crec que les condicions que ha posat Europa són bones i adequades. Si a Catalunya es fan bé les coses, si es despleguen bons projectes, hi ha capacitat suficient per assolir aquestes ajudes. El que no sento a parlar mai és d’aquelles mesures que es podrien prendre també des del mateix govern de la Generalitat per reactivar l’economia. Hi ha moltes reformes que es podrien fer sense esperar els fons europeus. En l’economia catalana hi ha problemes bàsics que no es resolen.

Els empresaris diuen mil vegades que cal més formació professional. Com pot ser que el sistema educatiu no reaccioni? Aquesta és una reforma que cal fer. I a la universitat igualment, hem de ser més flexibles, ens hem d’adaptar millor a les noves situacions. No n’hi ha prou amb fer recerca, hem de fer molta més transferència de tecnologia a la societat i no l’estem fent. Hi ha moltes eines que estan a les nostres mans i que no estem desplegant. Es fan grans projectes, com en el passat, que no tenen èxit.

De moment, hem fet un diagnòstic. Ens hem marcat al setembre per fer una primera discussió per saber quina és la situació de l’economia, la societat, l’educació, la sanitat, i ara perfilarem el que per a nosaltres han de ser les grans apostes estratègiques per al país. Obrirem el debat a uns 400 experts perquè ens ajudin a acabar de concretar-les. El document final no estarà fins al febrer vinent.

Crec que aquest és un greu error del govern de l’Estat. En la crisi anterior es va desplegar la llei d’estabilitat pressupostària i d’estabilitat financera amb l’objectiu de reduir l’endeutament de comunitats autònomes i ajuntaments. Ara cal justament el contrari. Per tant, la llei s’hauria d’aixecar. Els ajuntaments s’han d’endeutar, i les comunitats autònomes, també. El centralisme econòmic és el que em preocupa. Els ajuntaments saben on són les necessitats més immediates que han de cobrir. Si no som capaços de deixar assumir al màxim l’endeutament a totes les nostres administracions no recuperarem l’economia tan ràpidament com voldríem. Una altra cosa és que la reactivem bé.

Estic d’acord que existeix un desequilibri fiscal i que es persistent i que això perjudica sistemàticament l’economia catalana. És evident que això és així, però penso que hem de canviar d’enfocament. D’avui per demà això tampoc ho resoldrem. Ara toca gestionar la crisi que tenim. De la mateixa manera que nosaltres com a catalans diem que a Extremadura reben 1.000 euros més per capita de solidaritat interterritorial i demanem que donin explicacions sobre com els utilitzen, de si en treuen rendiment, etc., perquè un territori no pot estar subvencionat sistemàticament. Doncs a Catalunya hem de fer el mateix. Ens hem de preguntar en què invertim, a què destinem els recursos, perquè està a les nostres mans el poder millorar i sovint tampoc ho fem. Fa dues dècades que vivim amb l’autocomplaença que ja fem les coses bé. I afortunadament tenim un sector empresarial molt potent, un sistema educatiu que funciona, un sistema sanitari que ja veiem que ha actuat bé, però hi ha molts elements que hauríem de millorar.

Hem de gestionar bé els pressupostos públics. Tenim l’obligació de fer-ho. S’ha de fer amb transparència perquè les mínimes sospites de corrupció o de disfunció no s’haurien de donar. L’administració pública hauria de donar plenes garanties públiques a la societat que els recursos públics es gestionen de forma eficient, amb transparència i amb garanties.

Des de l’any 2000, el sector pesquer ha perdut un 60% de la flota. Això ja ho diu tot. El que ens hem de plantejar és si volem continuar veient vaixells de pesca als nostres ports. Estic segura que si ho preguntéssim als turistes tots ens dirien que sí, però hem de garantir rendes dignes als pescadors, és el que la nova política europea ha manat. Ara, a final dels 2020, acaben els ajuts dels fons europeus marítims de pesca. Serà el moment de fer balanç. Aquests fons s’han desplegat en un conjunt d’accions a tota la costa catalana per poder donar un impuls al sector. El sector pesquer s’ha de mantenir igual que el turístic, perquè conserva el patrimoni, el medi ambient, forma part de la nostra cultura. Com a país ens convé això. El sector pesquer necessita molta col·laboració amb el món científic. Això la Generalitat ho ha impulsat els darrers anys. S’ha creat una xarxa marítima amb científics de molts àmbits diferents a tot Catalunya per establir, per exemple, quan han de ser les vedes, però aquestes han d’estar retribuïdes. No podem deixar els pescadors sense ingressos. A Catalunya tenim una indústria agroalimentària molt potent, molt exportadora, i no som capaços de vendre el peix més enllà de les llotges. El mercat del peix és mundial, i en aquest mercat hi ha peix barat i de luxe, i el nostre és de luxe, de qualitat, per tant l’hem de comercialitzar. Hem d’obrir una xarxa de comercialització del nostre peix.

Que els mateixos mitjans de comunicació donin tanta cobertura informativa al tancament de Nissan a Barcelona n’és un exemple. Aquest tancament és menys important que el tancament d’una empresa metal·lúrgica al Ripollès, perquè pot ensorrar l’economia de tota la comarca i a Barcelona, no. Fa massa anys que a Catalunya no es fa una bona política territorial. En la crisi anterior, el PIB va caure un 4,5%, però hi va haver comarques on va caure més d’un 30%, i ara continuen estant enfonsades i s’estan despoblant. Tenim el país deixat de la mà de Déu.

Barcelona té un paper importantíssim dins l’economia catalana. Quan mirem les dades de l’economia catalana estem explicant el que passa a Barcelona i coneixem molt poc l’economia d’altres territoris. Aquest desconeixement ens fa perdre una riquesa com a país extraordinària. Les arrels de Catalunya estan als pobles. Les indústries tèxtils i metal·lúrgies estan escampades arreu del territori. Hi ha un gran desgavell amb les dades i desconeixement de molta activitat econòmica a les nostres comarques. Ho sabem tot per explicar l’economia catalana perquè coneixem molt què passa al centre de Barcelona però, en canvi, coneixem molt poc la indústria o del turisme de Girona, de Lleida, de Tarragona, del Pirineu o del centre del país. Les dades avui dia són una font d’informació vital per prendre bones decisions polítiques. I en aquests moments, actuar i fer projectes sense tenir aquest coneixement és molt greu. Som en l’època del big data, de l’adaptació tecnològica i la digitalització.

Aquest mes presentarem un estudi fet per encàrrec de la Diputació de Girona i finançat al 50% per CaixaBank. Es un estudi en què analitzem les fortaleses de cada comarca de la demarcació de Girona. Fem una comparació Girona-Barcelona i Tarragona-Lleida, també. Per exemple, en la darrera crisi, a Catalunya van haver de tancar moltes empreses, però a Girona van augmentar un 20%. Aquí tenim un dinamisme empresarial extraordinari. Girona manté el grau d’ocupació, de treballadors més alt. S’ha contractat un 60% dels que havien contractat l’any anterior. Per tant, s’ha fet un esforç molt gran per mantenir l’oferta i tirar endavant la temporada turística. El grau d’ocupació hotelera, que sempre era dels més baixos, ara és un dels més alts.