Totes dues han estat molt impor­tants, però diria que aquesta ho serà més perquè plou sobre mullat. S’havia recu­pe­rat el PIB, però no havíem recu­pe­rat l’atur. Aquesta nova onada de gent sense feina farà molt mal.

És el prin­ci­pal pro­blema perquè deter­mina les deci­si­ons econòmiques i polítiques que s’hau­ran de pren­dre. Els prin­ci­pals orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals han anat revi­sant les pre­vi­si­ons de cai­guda del PIB. Pri­mer van dir que serien del 10%, després del 13% i ara ja estem a l’entorn del 20%. Pen­sem que en la dar­rera crisi econòmica, el PIB a Cata­lu­nya va caure un 4,5% i es va tri­gar una dècada a recu­pe­rar-lo. La incer­tesa serà extra­or­dinària fins que no hi hagi una vacuna. Això difi­culta que les empre­ses pren­guin deci­si­ons.

Sem­bla que hi ha con­sens en això. Ens hem de fixar que l’actu­ació a l’hora de reforçar econòmica­ment aquests sec­tors és molt dife­rent. No hi ha cap govern a Europa que deixi caure les com­pa­nyies aèries. Però, en canvi, qui aguan­tarà el sec­tor turístic? Hauríem de ser capaços de poder donar l’ajuda necessària a tots els sec­tors neces­si­tats. Les empre­ses que són efi­ci­ents, com­pe­ti­ti­ves, han de poder con­ti­nuar un cop superada aquesta emergència. Calen aju­des perquè aquesta recu­pe­ració sigui pos­si­ble en qual­se­vol sec­tor empre­sa­rial.

De la mateixa manera que el comerç va caure i després ha remun­tat, tot i que no ha tor­nat al punt ini­cial perquè les famílies no tenen el nivell de renda d’abans ni hi ha la mateixa cer­tesa, el sec­tor turístic tri­garà més a remun­tar però arri­barà un punt en què ho farà, tot i que no es posarà al nivell d’abans de la crisi. Fins a la tem­po­rada 2021, no revi­farà. Calen mesu­res per reac­ti­var la demanda. Quan es parla del sec­tor turístic, tot es posa al mateix sac. I no és així.

És com quan par­lem de la indústria ali­mentària, que en par­lem poc, o de la indústria d’auto­moció, que en par­lem massa; amb el turisme passa igual. El de Bar­ce­lona no és el mateix que el de la Costa Brava o el del Piri­neu. A més, el turisme d’hotel no és el mateix que el rural, o el dels càmpings. I la seva importància econòmica, tam­poc. Tenim comar­ques on l’acti­vi­tat econòmica depèn més d’un 30% del turisme. Per tant, hem de posar les con­di­ci­ons perquè aques­tes zones puguin con­ti­nuar.

L’Estat espa­nyol ha optat per cen­tra­lit­zar les deci­si­ons d’ordre sani­tari, fins i tot ha mobi­lit­zat l’exèrcit, però a mi em fa molta més por el cen­tra­lisme econòmic. I d’aquí venen totes aques­tes deci­si­ons. Els que aca­ben conei­xent millor les famílies són els ajun­ta­ments. Qui coneix millor les empre­ses i el fun­ci­o­na­ment de la seva eco­no­mia són les comu­ni­tats autònomes. S’hau­rien de des­cen­tra­lit­zar moltíssi­mes deci­si­ons econòmiques per poder arri­bar més ràpida­ment allà on hi ha les neces­si­tats.

Sí, perquè és una de les prin­ci­pals acti­vi­tats econòmiques. Mal­grat pesar tant en l’eco­no­mia, és la més des­co­ne­guda. Per exem­ple, es diu que Girona depèn molt del turisme estran­ger. Hi ha una comarca que depèn molt del turisme francès i una altra que depèn molt del turisme que arriba en avió. Això és molt des­co­ne­gut. En cada zona hi ha molts tipus de turisme. Per tant, cada indret neces­si­ta­ria aju­des espe­ci­als, cam­pa­nyes específiques, polítiques d’acti­vació. No és el mateix donar suport a una gran cadena hote­lera, que té altres capa­ci­tats finan­ce­res, que a un petit hotel gironí, però hauríem d’arri­bar fins a aquells indrets per no des­ca­pi­ta­lit­zar el país.

Si ens que­dem en una cai­guda al vol­tant del 20% ja podem estar con­tents. I ens ha de fer molta por la taxa d’atur que podem tenir l’any vinent. Fins ara el pre­vi­si­ble és que els ERTO aguan­tin, tot i així l’atur ja aug­menta. Però l’any 2021 penso que podríem superar la pit­jor taxa d’atur que havíem tin­gut en la dar­rera crisi, que ja va ser del 25%. La taxa d’atur ja va ser dramàtica i ara ho tor­narà a ser. Serà espe­ci­al­ment ful­mi­nant per als joves, que lla­vors ja van viure una taxa d’atur del 50%. Si ara tor­nem a per­me­tre que això passi, què estem per­me­tent com a país?

Davant la incer­tesa és el pri­mer que cau. Totes aque­lles mesu­res que s’han pres com els ERTO, les línies de crèdit ICO han ser­vit per anes­te­siar l’eco­no­mia. Ara hem de des­per­tar-la, ens calen altres mesu­res de política per reac­ti­var-la i sobre­tot calen refor­mes estruc­tu­rals a Cata­lu­nya. Algu­nes ja es pre­ve­ien fa deu anys i ara encara no s’han fet.

Es parla sem­pre de la indústria de l’auto­moció. Cal tenir pre­sent que és una indústria molt sub­ven­ci­o­nada. I és una indústria que encara no ha fet la recon­versió tec­nològica. S’ha de posar fi a la con­cessió d’ajuts públics sense resul­tats. Sem­pre es diu que es indis­pen­sa­ble la col·labo­ració publi­co­pri­vada. I és cert. És molt impor­tant, però ho és tant per a l’auto­moció com per a altres sec­tors indus­tri­als que estan fent bé la seva feina, que estan inver­tint en aquesta trans­for­mació tec­nològica sense aju­des públi­ques. Per tant, la col·labo­ració publi­co­pri­vada, sí, sem­pre, però ens hem de des­a­cos­tu­mar que la inversió sigui pública i els bene­fi­cis pri­vats, sense resul­tats a llarg ter­mini d’aquesta inversió pública. Els recur­sos públics són molt escas­sos i no ens podem equi­vo­car a l’hora d’inver­tir-los en els pro­per dos anys. Ens hi juguem el futur. Ara tenim les mesu­res anti­co­vid, però hem de pen­sar a llarg ter­mini. Cap a on volem anar? Quins sec­tors volem poten­ciar? Quin tipus de turisme volem? Ara, per exem­ple, tenim mig any per recon­ver­tir el sec­tor turístic.

Sor­ti­rem d’aquesta crisi amb un món sobre­en­deu­tat. Com mai s’havia vist. Hi haurà moltíssim endeu­ta­ment públic, però les empre­ses també s’estant endeu­tant per aguan­tar l’embran­zida de la covid.

Crec que les con­di­ci­ons que ha posat Europa són bones i ade­qua­des. Si a Cata­lu­nya es fan bé les coses, si es des­ple­guen bons pro­jec­tes, hi ha capa­ci­tat sufi­ci­ent per asso­lir aques­tes aju­des. El que no sento a par­lar mai és d’aque­lles mesu­res que es podrien pren­dre també des del mateix govern de la Gene­ra­li­tat per reac­ti­var l’eco­no­mia. Hi ha mol­tes refor­mes que es podrien fer sense espe­rar els fons euro­peus. En l’eco­no­mia cata­lana hi ha pro­ble­mes bàsics que no es reso­len.

Els empre­sa­ris diuen mil vega­des que cal més for­mació pro­fes­si­o­nal. Com pot ser que el sis­tema edu­ca­tiu no reac­ci­oni? Aquesta és una reforma que cal fer. I a la uni­ver­si­tat igual­ment, hem de ser més fle­xi­bles, ens hem d’adap­tar millor a les noves situ­a­ci­ons. No n’hi ha prou amb fer recerca, hem de fer molta més trans­ferència de tec­no­lo­gia a la soci­e­tat i no l’estem fent. Hi ha mol­tes eines que estan a les nos­tres mans i que no estem des­ple­gant. Es fan grans pro­jec­tes, com en el pas­sat, que no tenen èxit.

De moment, hem fet un diagnòstic. Ens hem mar­cat al setem­bre per fer una pri­mera dis­cussió per saber quina és la situ­ació de l’eco­no­mia, la soci­e­tat, l’edu­cació, la sani­tat, i ara per­fi­la­rem el que per a nosal­tres han de ser les grans apos­tes estratègiques per al país. Obri­rem el debat a uns 400 experts perquè ens aju­din a aca­bar de con­cre­tar-les. El docu­ment final no estarà fins al febrer vinent.

Crec que aquest és un greu error del govern de l’Estat. En la crisi ante­rior es va des­ple­gar la llei d’esta­bi­li­tat pres­su­postària i d’esta­bi­li­tat finan­cera amb l’objec­tiu de reduir l’endeu­ta­ment de comu­ni­tats autònomes i ajun­ta­ments. Ara cal jus­ta­ment el con­trari. Per tant, la llei s’hau­ria d’aixe­car. Els ajun­ta­ments s’han d’endeu­tar, i les comu­ni­tats autònomes, també. El cen­tra­lisme econòmic és el que em pre­o­cupa. Els ajun­ta­ments saben on són les neces­si­tats més imme­di­a­tes que han de cobrir. Si no som capaços de dei­xar assu­mir al màxim l’endeu­ta­ment a totes les nos­tres admi­nis­tra­ci­ons no recu­pe­ra­rem l’eco­no­mia tan ràpida­ment com voldríem. Una altra cosa és que la reac­ti­vem bé.

Estic d’acord que exis­teix un dese­qui­li­bri fis­cal i que es per­sis­tent i que això per­ju­dica sis­temàtica­ment l’eco­no­mia cata­lana. És evi­dent que això és així, però penso que hem de can­viar d’enfo­ca­ment. D’avui per demà això tam­poc ho resol­drem. Ara toca ges­ti­o­nar la crisi que tenim. De la mateixa manera que nosal­tres com a cata­lans diem que a Extre­ma­dura reben 1.000 euros més per capita de soli­da­ri­tat inter­ter­ri­to­rial i dema­nem que donin expli­ca­ci­ons sobre com els uti­lit­zen, de si en tre­uen ren­di­ment, etc., perquè un ter­ri­tori no pot estar sub­ven­ci­o­nat sis­temàtica­ment. Doncs a Cata­lu­nya hem de fer el mateix. Ens hem de pre­gun­tar en què inver­tim, a què des­ti­nem els recur­sos, perquè està a les nos­tres mans el poder millo­rar i sovint tam­poc ho fem. Fa dues dècades que vivim amb l’auto­com­plaença que ja fem les coses bé. I afor­tu­na­da­ment tenim un sec­tor empre­sa­rial molt potent, un sis­tema edu­ca­tiu que fun­ci­ona, un sis­tema sani­tari que ja veiem que ha actuat bé, però hi ha molts ele­ments que hauríem de millo­rar.

Hem de ges­ti­o­nar bé els pres­su­pos­tos públics. Tenim l’obli­gació de fer-ho. S’ha de fer amb trans­parència perquè les mínimes sos­pi­tes de cor­rupció o de dis­funció no s’hau­rien de donar. L’admi­nis­tració pública hau­ria de donar ple­nes garan­ties públi­ques a la soci­e­tat que els recur­sos públics es ges­ti­o­nen de forma efi­ci­ent, amb trans­parència i amb garan­ties.

Des de l’any 2000, el sec­tor pes­quer ha per­dut un 60% de la flota. Això ja ho diu tot. El que ens hem de plan­te­jar és si volem con­ti­nuar veient vai­xells de pesca als nos­tres ports. Estic segura que si ho pre­guntéssim als turis­tes tots ens dirien que sí, però hem de garan­tir ren­des dig­nes als pes­ca­dors, és el que la nova política euro­pea ha manat. Ara, a final dels 2020, aca­ben els ajuts dels fons euro­peus marítims de pesca. Serà el moment de fer balanç. Aquests fons s’han des­ple­gat en un con­junt d’acci­ons a tota la costa cata­lana per poder donar un impuls al sec­tor. El sec­tor pes­quer s’ha de man­te­nir igual que el turístic, perquè con­serva el patri­moni, el medi ambi­ent, forma part de la nos­tra cul­tura. Com a país ens convé això. El sec­tor pes­quer neces­sita molta col·labo­ració amb el món científic. Això la Gene­ra­li­tat ho ha impul­sat els dar­rers anys. S’ha creat una xarxa marítima amb científics de molts àmbits dife­rents a tot Cata­lu­nya per esta­blir, per exem­ple, quan han de ser les vedes, però aques­tes han d’estar retribuïdes. No podem dei­xar els pes­ca­dors sense ingres­sos. A Cata­lu­nya tenim una indústria agro­a­li­mentària molt potent, molt expor­ta­dora, i no som capaços de ven­dre el peix més enllà de les llot­ges. El mer­cat del peix és mun­dial, i en aquest mer­cat hi ha peix barat i de luxe, i el nos­tre és de luxe, de qua­li­tat, per tant l’hem de comer­ci­a­lit­zar. Hem d’obrir una xarxa de comer­ci­a­lit­zació del nos­tre peix.

Que els matei­xos mit­jans de comu­ni­cació donin tanta cober­tura infor­ma­tiva al tan­ca­ment de Nis­san a Bar­ce­lona n’és un exem­ple. Aquest tan­ca­ment és menys impor­tant que el tan­ca­ment d’una empresa metal·lúrgica al Ripollès, perquè pot ensor­rar l’eco­no­mia de tota la comarca i a Bar­ce­lona, no. Fa massa anys que a Cata­lu­nya no es fa una bona política ter­ri­to­rial. En la crisi ante­rior, el PIB va caure un 4,5%, però hi va haver comar­ques on va caure més d’un 30%, i ara con­ti­nuen estant enfon­sa­des i s’estan des­po­blant. Tenim el país dei­xat de la mà de Déu.

Bar­ce­lona té un paper impor­tantíssim dins l’eco­no­mia cata­lana. Quan mirem les dades de l’eco­no­mia cata­lana estem expli­cant el que passa a Bar­ce­lona i conei­xem molt poc l’eco­no­mia d’altres ter­ri­to­ris. Aquest des­co­nei­xe­ment ens fa per­dre una riquesa com a país extra­or­dinària. Les arrels de Cata­lu­nya estan als pobles. Les indústries tèxtils i metal·lúrgies estan escam­pa­des arreu del ter­ri­tori. Hi ha un gran des­ga­vell amb les dades i des­co­nei­xe­ment de molta acti­vi­tat econòmica a les nos­tres comar­ques. Ho sabem tot per expli­car l’eco­no­mia cata­lana perquè conei­xem molt què passa al cen­tre de Bar­ce­lona però, en canvi, conei­xem molt poc la indústria o del turisme de Girona, de Lleida, de Tar­ra­gona, del Piri­neu o del cen­tre del país. Les dades avui dia són una font d’infor­mació vital per pren­dre bones deci­si­ons polítiques. I en aquests moments, actuar i fer pro­jec­tes sense tenir aquest conei­xe­ment és molt greu. Som en l’època del big data, de l’adap­tació tec­nològica i la digi­ta­lit­zació.

Aquest mes pre­sen­ta­rem un estudi fet per encàrrec de la Dipu­tació de Girona i finançat al 50% per Cai­xa­Bank. Es un estudi en què ana­lit­zem les for­ta­le­ses de cada comarca de la demar­cació de Girona. Fem una com­pa­ració Girona-Bar­ce­lona i Tar­ra­gona-Lleida, també. Per exem­ple, en la dar­rera crisi, a Cata­lu­nya van haver de tan­car mol­tes empre­ses, però a Girona van aug­men­tar un 20%. Aquí tenim un dina­misme empre­sa­rial extra­or­di­nari. Girona manté el grau d’ocu­pació, de tre­ba­lla­dors més alt. S’ha con­trac­tat un 60% dels que havien con­trac­tat l’any ante­rior. Per tant, s’ha fet un esforç molt gran per man­te­nir l’oferta i tirar enda­vant la tem­po­rada turística. El grau d’ocu­pació hote­lera, que sem­pre era dels més bai­xos, ara és un dels més alts.