En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una presumpta estafa comesa per Raúl B., broker que impartia cursos de borsa a Barcelona. De moment, el presumpte estafador ha fugit amb més de 2 milions d’euros que li havien confiat una cinquantena dels seus alumnes. De tota manera, sembla que l’import total perdut pot arribar als 10 milions.

El modus operandi era l’habitual de les estafes piramidals, també conegudes com esquemes Ponzi, en honor a Charles Ponzi, que va fer alguna cosa semblant el 1920. En l’esquema Ponzi, realment no s’inverteixen els recursos aportats, i els interessos es paguen amb els diners dels nous inversors que van entrant. D’aquí ve el nom de piràmide. Quan deixen d’entrar nous clients, ja no es poden pagar els interessos i tot col·lapsa.

En el cas de Raúl B., es tractava d’un home “encantador” que vivia com un multimilionari i, fins al mes d’agost, exhibia tota mena de luxes, com els dos cotxes d’alta gamma (un Maserati i un Ferrari) amb què sortia fotografiat a les xarxes socials. També mostrava rellotges de luxe, restaurants cars, grans viatges... Com a esquer per atraure els inversors prometia una rendibilitat d’un 5% trimestral, que es transformava en més del 20% anual. Com que aquesta rendibilitat era molt superior a la que ofereix el mercat, deia que tenia una fórmula infal·lible per guanyar sempre operant amb instruments financers d’alt risc. Com passa en aquests casos, no explicava la fórmula infal·lible, però aprofitava els cursos per guanyar-se la confiança dels alumnes, i molts li van aportar els seus estalvis. Un d’ells va arribar a invertir-hi 400.000 euros, que ja no ha vist més. I la forma d’aportar els diners era ben peculiar, ja que en lloc de fer un contracte d’inversió, els estalviadors feien un contracte de préstec personal a Raúl B. i aquest els pagava els interessos en efectiu. És clar que aquesta operativa no segueix les normes obligatòries d’inversió financera, ja que l’entitat ha d’estar autoritzada i l’operativa s’ha de fer amb tota una sèrie de garanties que en aquest cas no existien.

Tot plegat segueix el patró d’altres casos que s’han produït en el passat recent com el de Bernard Madoff als EUA o els pagarés de Nueva Rumasa a Espanya. Costa entendre com algú pot confiar els seus estalvis a aquest tipus de plantejaments. Val la pena recordar que cal utilitzar el sentit comú i no deixar portar-se per la cobdícia. Les rendibilitats miraculoses a curt termini són impossibles. Només hem d’invertir en entitats autoritzades i en què confiem. Casos com l’exposat mostren un cop més que el sentit comú és el menys comú dels sentits i, com recorda la dita popular, un incaut i els seus diners no duren gaire temps junts.