Darrerament molts experts epidemiòlegs han estat demanant mesures de restricció social dràstiques com les que s’acaben de tornar a implantar, mentre que molts sectors econòmics es queixen dels costos desorbitats d’aquestes mesures. Enmig d’aquest dilema de l’economia o la salut, els governs intenten balancejar un i altre criteri, amb el resultat que finalment hem vist: mesures confuses, que arriben tard i que no eviten el tancament final, amb el desastre que això suposa tant en l’àmbit sanitari com l’econòmic. El que hauria d’haver quedat ja clar és que el dilema no existeix: simplement, sense salut no hi ha economia. Algunes simulacions del mes de maig van calcular que sense restriccions socials el virus podia arribar a afectar fins al 60% de països com Alemanya i el Regne Unit. Com funcionaria una economia amb el 60% de la seva població malalta? Si un 10% dels malalts arribessin a una situació de gravetat, amb quins recursos es podrien atendre? Segurament ens enfrontaríem a una situació de mortalitat encara més greu de la que ja tenim (recordem-ho, la segona taxa de mortalitat pitjor d’Europa, darrere només de Bèlgica). Només a Catalunya podríem arribar a més de 400.000 persones en estat greu i les xifres de mortalitat tindrien un nivell que més val ni tan sols especular. Per tant, el dilema no existeix: sense control del coronavirus no hi ha vida normal ni economia viable, com ja hem vist per segona vegada. Dit això, després d’aquestes dues setmanes de semiconfinament que ara comencen, per bé o per mal no s’acaba el món, i per tant la pandèmia seguirà i la nostra vida, amb sort, també. Per això és urgent que els responsables polítics facin un pla que prioritzi la salut, per tal que puguem tornar a engegar l’economia, amb un ritme segurament pausat però millor que el que tenim avui. Hi ha metges al nostre país, figures reconegudíssimes, que tenen clar quines són les mesures que es poden prendre, quan els escoltaran els responsables? I, quan hi hagi un pla, s’ha de comunicar de forma clara i per totes les vies possibles de forma constant i coherent, d’altra manera ens enfrontem a una temporada d’hivern que serà devastadora, en tots els aspectes. Finalment les vacunes són una esperança que pot trigar més a materialitzar-se del que tots voldríem, per tant l’única sortida és la bona gestió de la crisi que fins ara no hem vist.