Després de vuit mesos de tragèdia, ja hi ha hagut prou temps perquè la investigació econòmica acadèmica hagi pogut fer el que li toca, el que ens toca: estudiar els fonaments de la crisi, caracteritzar-ne els resultats i, en la mesura del possible, identificar vies de sortida o línies de solució. Vagi per endavant que aquesta investigació no sempre s’ha fet en les millors condicions, i que és important reconèixer la feina feta per milers d’economistes a tot el món. Un reconeixement igualment extrapolable als investigadors de la resta d’àmbits de coneixement. Espero que arribats a aquest punt, ningú posi en entredit que únicament sortirem d’aquesta crisi sanitària, econòmica, social i ambiental a través de l’aplicació del coneixement científic adquirit en totes les branques del saber. I, per als que dubten, tergiversen, manipulen, no apliquen o, simplement neguen, fàcil: el veredicte de la història els espera. Ells mateixos. Aquestes són algunes de les principals conclusions a què hem arribat:

Primer. Hem identificat una major devastació econòmica en els trams més dèbils de l’estructura empresarial i ocupacional, és a dir, a les microempreses i a les pimes, i en les persones amb menys protecció laboral i ingressos salarials, generalment menys qualificades. Tot i això, les característiques específiques de les empreses, com la localització de l’activitat principal, la dinàmica innovadora, les relacions externes i la cultura directiva, també són molt rellevants per entendre les respostes empresarials a la crisi.

Segon. La dinàmica de destrucció/aturada de llocs de treball per sectors d’activitat posa de relleu que aquells sectors que s’han mostrat més flexibles amb la instauració de pràctiques remotes o virtuals de treball, producció i atenció a la demanda són els que han patit menys els efectes negatius de la crisi. Però, la relació entre digitalització, creixement econòmic i generació d’ocupació no és ni homogènia ni lineal. Si relacionem la digitalització (preparació digital) i l’evolució de l’activitat econòmica (PIB), es pot inferir que la digitalització s’associa amb la crisi econòmica per les cues. Només en aquelles economies menys/més digitalment preparades, la digitalització actuaria com a complement accelerador/mitigador de la caiguda del PIB. L’economia espanyola (incloent-hi la catalana) s’ubica en una d’aquestes cues, i no precisament a la favorable. Així doncs, la poca preparació de les empreses per aprofundir en la transició digital i per instaurar sistemes que combinin flexiblement presencialitat i virtualitat, explica bona part de la duresa de la crisi econòmica actual. I, aquesta “nova flexibilitat” només és possible a través d’una elevada intensitat en la utilització de les tecnologies digitals. Així doncs, la transformació digital és la nova palanca de la riquesa en temps d’economies de pandèmia

Quart. Tot i estar disponibles, els usos de les tecnologies i sistemes de la transformació digital, especialment les tecnologies de segona onada (robòtica/intel·ligència artificial, internet de les coses, control i gestió de dades massives i al núvol, fabricació additiva/3D, sistemes ciberfísics, realitat virtual, comerç i treball digital i remot, i plataformes col·laboratives, entre d’altres) per part de les empreses són relativament baixos o molt baixos, i amb una incidència encara molt dèbil sobre els seus resultats econòmics.

Cinquè. La pandèmia també exigeix una nova orientació a l’hora d’abordar els resultats empresarials. La sostenibilitat entesa com el vector de resultats que alinea els objectius econòmics, socials i ambientals de les empreses s’ha d’ampliar i incloure també els resultats en termes de salut. Però, per fer efectiva la transició de resultats, perquè les empreses obtinguin recompenses per ser verdes i saludables, cal que mobilitzin tot un conjunt d’actius i de capacitats dinàmiques que estan molt vinculades amb una profunda reorganització de la manera de fer empresa.

Si la recuperació econòmica depèn de la profunditat d’adopció de la transformació digital, i si l’optimització dels retorns sostenibles de la digitalització depèn de com es reorganitzen les empreses, especialment del seu comportament organitzatiu, és molt important encertar plenament amb la profunditat dels usos de la digitalització i amb la forma o formes concretes que adoptarà aquesta reorganització. Molts països ja van llançar programes i ajudes públiques massives, per exemple sobre la indústria 4.0, abans de la crisi. Ara les han intensificat. A què estem esperant nosaltres? Amb els ERTO i l’atur no en farem prou. És l’hora de les polítiques d’oferta.