Aconseguir que visquem més anys és un èxit de la humanitat, però cal que al mateix temps la societat i l’economia s’adaptin a aquesta nova realitat i a les seves conseqüències. L’allargament de la vida és un fenomen demogràfic que afecta en major o menor mesura tot el món, fins al punt que les previsions indiquen que a mitjans d’aquest segle el 80% de les persones grans viuran als països ara considerats menys desenvolupats. És cert, però, que en el nostre entorn més proper aquest procés està molt més avançat, especialment al Japó i a Europa, on a més s’acompanya d’una forta davallada de la natalitat.

L’esperança de vida en néixer presenta encara una gran variabilitat entre països per raons econòmiques, sanitàries i culturals, però també hi ha diferències notables dins dels mateixos països. L’objectiu que proposen tant la Unió Europea com les Nacions Unides va més enllà de l’augment de l’esperança de vida, en el sentit que no sigui només afegir anys, sinó també afegir vida als anys millorant la salut i amb un paper més actiu de la gent gran en la societat.

L’augment dels anys de vida i la davallada de la natalitat dibuixa unes piràmides de població amb una base cada cop més estreta i un vèrtex cada cop més ample. A Catalunya destaquem en les dues tendències. D’una banda, amb una taxa de natalitat cada cop més baixa i, de l’altra, amb una esperança de vida de les més altes del món: de 80 anys els homes i de 86 anys les dones l’any 2020, tot i que molt probablement les dades del 2021 seran una mica inferiors, com ha succeït en molts països a causa de la covid-19. De fet, a Espanya la caiguda de l’esperança de vida el 2021 és la més alta de la Unió Europea.

La gent gran és el sector de la població que més ha patit els efectes de la pandèmia en termes de mortalitat i salut, però, en canvi, la seva situació econòmica no s’ha vist tan afectada com sí que ha succeït en altres col·lectius, especialment els joves. Tampoc hauran variat gaire les taxes de risc de pobresa de la gent gran, ja que els seus ingressos no es veuen directament afectats per les fluctuacions econòmiques, que sí que afecten els ingressos salarials.

No obstant això, cal tenir present que moltes pensions (especialment les de les dones) se situen gairebé en un nivell de subsistència, fet que repercuteix també en l’estat de salut d’aquesta població. En aquest sentit, un estudi recent del Centre d’Estudis Demogràfics mostra (a escala estatal) que malgrat l’augment de l’esperança de vida, en els darrers deu anys hi ha hagut un estancament dels anys viscuts amb salut a partir dels 65 anys. La diferència de gènere no afecta els anys de vida amb salut a partir d’aquesta edat, de manera que els anys de més que viuen les dones els viuen en unes condicions de salut precària.

A Catalunya, el conjunt de la gent gran (a partir de 65 anys) representa en aquests moments quasi un 29% de la població en edat laboral, prop de 10 punts més que fa quaranta anys. És a dir, hi ha 2,9 persones grans per cada 10 persones en edat laboral, i les previsions per als propers quaranta anys situen la taxa de dependència en el 42%.

Evidentment, això significa un gran repte per a la sostenibilitat del sistema de pensions que s’haurà d’anar adaptant gradualment a aquesta nova realitat demogràfica. Però no només el sistema de pensions i el mercat laboral canviarà; de fet, tota l’economia ho haurà de fer perquè l’envelliment de la població provocarà una reducció del PIB potencial que tan sols l’augment de la productivitat (i/o un increment dels fluxos migratoris) podria pal·liar d’una manera o una altra.

L’envelliment de la població tindrà cada vegada més un paper central en tots els àmbits perquè la frontera de la vida laboral s’haurà d’ampliar, els hàbits de consum canviaran i, en definitiva, també ho hauran de fer les relacions intergeneracionals i molts altres àmbits, com ara el de l’habitatge. La salut i la prevenció de malalties tindran un pes més preponderant i també les cures s’hauran d’adaptar a les noves circumstàncies. Sens dubte, tot això representarà un gran repte econòmic, sanitari i social que configurarà l’esdevenidor de les nostres societats en els pròxims anys.